Arribem a un nou estiu, amb avisos de serveis sanitaris, sota mínims. Tant mínims que en alguns casos seran pràcticament inexistents, en un gran nombre de pobles de la Catalunya interior. I pel que sembla, les perspectives de millora van per llarg, oimés si plega un Govern i no sabem quan tindrem el nou.

Quan parlo de la Catalunya interior, em refereixo a un immens rerepaís que aplega prop de 500 municipis, dels 947 que té Catalunya. Aquest territori, està sotmès a fortes tensions demogràfiques, amb pèrdues constants de població, fins el punt de posar en perill la pròpia supervivència, com entitat local.

Ja es poden fer grans esforços per atreure noves famílies, implementar ajudes a la rehabilitació d’habitatges, recerca de nous llocs de treball, disponibilitat de noves tecnologies per poder fomentar el teletreball, i altres accions d’atracció, que si un poble perd un element bàsic i essencial som és l’atenció sanitària, de poc servirà tot el que he exposat.

I en això estem. Vull recordar els grans esforços fets per tots els ajuntaments a l’hora de facilitar espais i locals per acollir consultoris mèdics. No solament es van invertir ingents quantitats en la compra i adaptació sinó també amb una part de l’equipament interior que no sempre se’n feia càrrec la Generalitat. Aquests esforços venien justificats per la prioritat donada a l’atenció mèdica, en pobles, altament envellits.

Ja en temps del president Mas, amb l’excusa de la crisi econòmica, tinguérem una forta sotragada en matèria d’horaris i disponibilitat de personal mèdic, sobretot per part
d’especialistes. Després, vam lluitar tots plegats, per aconseguir recuperar part dels serveis perduts, i en plena discussió i negociació, arribà la pandèmia, amb una nova sotragada que feia preveure els pitjors escenaris.

Tot es va acceptar i aguantar sota promeses de reversió quan els nous temps ho permetessin. Suposadament estem en els nous temps, i no hem vist la recuperació dels serveis perduts. Tan aviat l’excusa és de falta de professionals com de nous sistemes organitzatius que volen justificar la reducció brutal d’horaris d’atenció i alhora falta d’especialistes.

Si mirem els horaris i el personal d’atenció a qualsevol dels pobles de la comarca del Berguedà, però com passa aquí mirem les comarques veïnes, veurem com habitual un sol matí o una tarda, d’atenció mèdica, una mica més d’atenció d’infermeria i administració, i poca cosa més. No veiem pediatres des de fa anys, ni llevadores ni ginecòlegs, etc. Les setmanes passen, els mesos també, i arribem a un nou estiu en que se’ns diu que , a falta de pressupost, no es podran fer substitucions ni pensar en noves contractacions per a cobrir necessitats.

Es vol aconseguir que els serveis mínims, siguin considerats els normals, i que la gent s’hi adapti, pensant que les malalties poden ser reduïdes a mínims, i que les accions poden esperar a temps millors. Si els serveis ja son clarament insuficients durant l’any, a l’estiu ens venen milers de persones, que poden necessitar atenció. Quedar dies sencers, i en alguns casos, setmanes senceres sense atenció suposa haver perdut un dels bens més bàsics de l’estat del benestar. Dir que falta pressupost o falten professionals a les alçades que estem, és una demostració que s’ha tingut el cap en altres coses i no en les fonamentals.