A finals del segle XIX, París és una ciutat vibrant que viu la coneguda Belle Époque. En aquest període, el reconegut moviment cultural, anomenat Art Noveau, va representar un retorn a la puresa i a la bellesa de les formes naturals.
Dins daquest moviment, un artista txec, Alphonse Mucha hi triomfa gràcies a la seva visió de la dona i al seu estil. Durant la seva joventut va treballar principalment en murals decoratius i alguns nobles li encarregaven l'embelliment dels seus palaus. Però Mucha va tenir mala sort: dos incendis van destruir pràcticament la seva obra primerenca. Amb tot, ja havia demostrat una gran habilitat en plasmar temes mitològics i una exuberant decoració vegetal. Un estil en el que sobretot va destacar pel seu innovador tractament de la figura femenina.
El 1887 es va traslladar a París. Touluse Lautrec ja feia sis anys que hi residia i, a part de pintar, també feia cartellisme com Mucha. Però l'estil de Touluse Lautrec s'emmarcava en el postimpressionisme. Mucha es centrava més en les dones; Touluse, també les pintava, però es centrava més en la vida de l'oci nocturn on també hi cabien les prostitutes.
A Mucha, el cop de sort li va venir de la mà de Sarah Bernhardt. Un dia, el seu cartellista habitual estava malalt i Mucha, que ja treballava per al seu equip es va oferir a fer el cartell. És un cartell molt famós que representa l'actriu amb un vestit bizantí i amb el cap ple de flors. I amb format vertical, no l'habitual horitzontal.
El gener de 1895, les parets de París van quedar decorades amb moltes còpies d'aquest cartell per anunciar Gismonda, al Théâtre de la Renaissance.
Bernhardt era ja una de les actrius franceses de teatre més reconegudes de finals del segle XIX. El cartell va tenir molt d'èxit. La gent els arrencava i se'ls emportava a casa. Adonant-se de la publicitat que Mucha li oferia, l'artista va fer-li un contracte en exclusivitat per a sis anys.
I va ser ell qui, amb els seus cartells va contribuir a la fama de l'actriu més enllà de França. I poc a poc, també va anar encarregant-se de les escenografies i del vestuari.
L'òpera Gismonda és un drama femení molt enrevessat. Potser per aquest motiu va dibuixar-la vestida de reina bizantina i perquè Gismonda era vídua del duc d'Atenes i Bizanci una ciutat grega, a la riba del Bòsfor, molt important.
A part de la Bernhardt, les dones embolicades en intricats motius florals es van convertir en les seves veritables protagonistes. En una època en què les dones ja començaven a rebutjar el conservadorisme social. I Mucha, combinant el recolzament a la seva emancipació amb elegància i sensualitat ― eren dones etèries i belles―, va contribuir a la nova visió de la dona.
I és que l’artista tot i plasmar una dona forta, audaç i dinàmica, alhora, ho feia amb delicadesa i sensibilitat, amb pentinats elaboradíssims i vestits sumptuosos, amb postures dignes i coratjoses; i el resultat transmetia la complexitat de la figura femenina en una època molt canviant.