Aquest és el títol d’una novel·la d’un dels escriptors més influents del tombant del segle XIX. Es tracta del vienès Arthur Schnitzler. Aquesta obra, el 1924 va tenir un gran èxit però el 1933, arran de l’ascens del partit nazi i l’aplicació de les lleis contra els jueus, va ser prohibida. I va ser llançada al foc durant les famoses i desoladores cremades de llibres organitzades per Goebbels a Berlín. Amb tot, ell mai no va abandonar la religió jueva tot i saber que hauria pogut tenir molt més èxit professional.
El setembre passat, l’obra va ser publicada per Viena Edicions, dins de la col·lecció Petits plaers, traduïda per Clara Formosa. Té poques pàgines, però és de fàcil, encara que tràgica, lectura. I un cop més, la protagonista és víctima del desempar personal i social.
La literatura d’Arthur Schnitzler s’endinsa en les pulsions de l’ànima que, com a neuròleg i psiquiatre, coneixia prou bé. Era amic de Freud i aquest li reconeixia els mèrits de la seva obra. A part del tema psicològic, les obres d’Schnitzler tenen un alt component eròtic i parlen també de la fractura social de la seva àpoca.
L’argument de La senyoreta Else no és pas d’acció. Passen poques coses: una noia jove, despreocupada fins a cert punt, per culpa del pare que li ha tocat (que malversa els diners jugant a la borsa), passa uns dies de vacances amb la seva tia a San Martino di Castrozza, on s’hi reuneix el bo i millor de la societat vienesa. La placidesa de les vacances es veu alterada per l'egoista súplica de la mare: demanar diners a un conegut que comparteix hotel amb ella, per evitar la presó del pare. Aquest hi està disposat sempre i quan ella compleixi un tracte que li imposa.
Schnitzler va ser un dels primers autors en llengua alemanya que va utilitzar la tècnica del monòleg interior. A la Senyoreta Else, aquest recurs li permet explorar els racons més íntims de l’ànima de la protagonista. I l’ús de la primera persona li aporta, també, una densa profunditat.
La veu interior d’Else ens fa arribar, amb intimitat i tragèdia, el seu patiment i tots els sentiments que se’n deriven. Acomplir el tracte vexatori que el senyor Von Dorsday li imposa (regalar-li el seu cos), significa per a ella la deshonra i la ignomínia. I es debat entre obeir la mare (per evitar un possible suïcidi del pare), i el seu propi desig d’emancipació, amb el perill de trencar-se psíquicament per dins.
Else passa unes hores, intentant prendre la decisió d’acceptar o no la vilesa del senyor adinerat que pot salvar el pare, sotmesa a una gran angoixa. Reflexiona sobre totes les possibilitats i expressa molt tristament el desig que sent per poder viure lliure sense haver d’enfonsar la seva honorabilitat per culpa d’un pare capaç d’exigir tan humiliant sacrifici. I tant és el patiment que s’endinsa en les possibilitats de la pròpia mort.
I és que si Else és una dona literari el servei de l’anàlisi de l’ànima femenina, està basada en moltes dones reals que sí han hagut de sucumbir a la deshonra i ignomínia.