“- Així, mestra, quedem pel diumenge. Ve a dinar i li ensenyo el nou pis.
- Molt bé, doncs jo ja portaré les postres”
Ja som diumenge i, la Mercè, la mestra, amb un pastisset per a cinc persones, espera que la passin a buscar amb el cotxe. S’acostaran fins a Lladurs a recollir el nen, que
“suposadament” juga un partit de futbol.
En arribar-hi, veu alguna cara coneguda, però no en fa massa cas. La van portant cap al local on, davant, hi fan una gran paella. Ja és davant la porta. L’obren i...ostres, tu!...
Valga’m Déu... quin munt de gent! La Mercè s’atura, queda parada, es posa les mans al
cap, a la cara i és incapaç de fer els dos passos que separen l’exterior de l’interior. No
pot parlar.
Emocionada, li costa pair la sorpresa: generacions d’exalumnes, de pares d’exalumnes,
de fills i filles d’exalumnes, de parelles d’exalumnes la miren i esclaten en un fort
aplaudiment. No s’ho esperava i ha quedat realment sorpresa. Amb esforç ens diu que
això no ho hauríem d’haver fet, que ella ja té una edat i el seu cor no està per aquests
sobresalts. És moment de petons, abraçades i alguna llagrimeta. L’emoció ens ha colpit
a tots.
Aquest és el començament d’una trobada d’exalumnes de l’Escola de Lladurs en una
festa-homenatge a la que va ser la nostra mestra, la Mercè. Hi va ser al llarg de 34 anys.
El retrobament va ser emotiu per a tothom, mestra i alumnes. Alguns no es veien des de feia més de 20 anys. Alguns havien canviat molt, altres no tant. Tots amb històries
noves, amb vides diferents.
La Mercè ens va donar molt. Nosaltres, els seus alumnes, havíem d’agrair-li d’alguna
manera tot el seu esforç i anys de dedicació a l’escola i a la canalla. Per nosaltres va ser una sort poder-la tenir de mestra i de guia, i volíem que ella sabés que li estàvem agraïts perquè no només ens va ensenyar allò que deien els llibres, sinó que també ens va ensenyar a pensar, a compartir, a ser valents, a tenir confiança, a saber esforçar-nos...en definitiva, ens va ensenyar a créixer.
Per a tots va ser un retrobament ple d’emocions, de records, d’anècdotes, recordant
l’escola i altres alumnes que, per diversos motius, aquell dia no ens van poder acompanyar. I en certa manera, després de tants anys, també va ser un retrobament “miraculós”: aquell pastís de la mestra per a cinc persones, es va convertir en un gran pastís de celebració per a més de setanta comensals! La mestra, com no podia ser d’altra manera, ens va llegir un bonic poema que li va fer, amb motiu de la seva jubilació, el Cèsar, el mestre que va passar a ocupar el seu lloc a l’escola. Va ser molt entranyable.
Gràcies als alumnes que hi veu ser, als que no hi veu poder ser però també hi veu
col·laborar, a tots familiars els que ens veu voler acompanyar i, sobretot...GRÀCIES,
MERCÈ, per haver-nos ensenyat a viure i a volar!
Fins una altra!
Lladurs, 31 de maig de 2015
