A la vora de cent anys de servei al Seminari de Solsona, les germanes cordimarianes han fet una aportació al Regne de Déu i a l’Església universal que cal presentar com a exemple de vida cristiana digne de ser imitat per allò que es motiva en els principis més fonamentals de l’Evangeli i dels més autèntics de l’altruisme humà. Un servei afable, callat, intel·ligent, constant. Tots els qui ens n’havem gaudit el valorem en la mesura que val i n’estem força impressionats i agraïts.

    Aquestes germanes són Marta i Maria. Són l’ora et labora de la vida consagrada a Déu, en la seva combinació més vàlida  i operant, la qual és viscuda als vells cenobis. D’aquests dues funcions les germanes en fan el seu dia a dia i reïxen en la seva exacta equació, per allò que no en fan més d’una, ni deixen que l’altra en resulti minvada. Cada germana en si no és ni una Marta ni una Maria sola, cadascuna les incorpora totes dues i, sí, les practica en la mesura exacta i efectiva. Ni totes dues s’encanten alhora, seient als peus de Jesús, per a escoltar-li les paraules de vida eterna, com fa Maria, ni totes dues s’afanyen a fer el sopar o el dinar com fa Marta, que per cert s’emporta una puntualització de Jesús, benigna i profitosa, que Maria ha escollit la “millor” part, bé que no pas l’única bona. Totes dues línies són indispensables en la vida religiosa i cal trobar el punt de la seva integració, puix que si Marta també s’asseu als peus de Jesús i deixa el més calent a l’aigüera, aquell vespre Jesús no sopa. Detall que vol dir que cal tocar de peus aterra i també atendre la materialitat de la vida.

  Per totes aquestes raons és obligat i correcte que bisbat i mossens els dediquin una acció de gràcies i les acomiadin amb llàgrimes a l’ànima, que els homes als ulls poques n’hi solen fer i els fan vergonya. Però tant el senyor Bisbe, com la cúria, com els mossens del Seminari, i els que no hi són més que ocasionalment, els tenen un gràcies sincer i alhora entristit. I és que no s’aturen a mesurar les germanes per les seves aparences o pel bonic que fan remenant-se per les dependències de la “casa gran”, que diuen els solsonins. Les valoren perquè ells bé entenen que les germanes han actuat aquests quasi bé cents anys amb la mira fonamental de servir els mossens i afavorir la seva formació, la seva nutrició espiritual i material, perquè treballin amb salut i bon tremp pels fidels encomanats i per l’Església de Deu. Que aquestes dues finalitats siguin acomplertes a elles les gratifica espiritualment i els fa que donin la seva feina i els seus sacrificis per ben pagats.   

       Al fons del fons és allò que diem que en cada dona hi ha una mare. Aquest carisma, resident a la carn, al cor i a l’ànima de la dona, pujat a l’ordre sobrenatural, fa que encara s’enriqueix i es reforci amb més virtuts i capacitats de fer bé als altres. I d’aquesta riquesa s’han beneficiat els mossens i segur que ha transcendit a altres ciutadans que han visitat el Seminari per les diferents raons que fan més ampla la dimensió ad extra que la institució ofereix a ran de la manca de vocacions.

  Jo em creuria que tots plegats ens demanem per què les germanes se’n van del Seminari. I no em costaria gaire de respondre que és perquè no tenen relleu, per això que he dit que no hi ha vocacions religioses. Un fet que no ha de ser silenciat, ni esquitllat per no voler confrontar-lo. És trist, però és així. Abans teníem famílies cristianes amb quatre, cinc, sis fills, set com la meva, i ara tan sols n’hi ha un, dos en cadascuna. Bé, no critico ningú ni podria apuntar-hi solucions. Però sí que entenc que l’Església Jeràrquica ho ha de confrontar amb valentia i visió per veure què hi fa. El món gira vertiginosament i els estils de vida canvien amb un rapidesa que fa rodar el cap. L’Església ha de veure què és bo d’allò que encara practiquem d’anys i panys, i veure d’innovar allò que els signes del temps declaren obsolet i sense adaptació al món nou.  Que entre tots ho farem tot i amb temps i palla maduren les serves.  

Pere Ortís