Jo no sóc ningú per fer una crida al jovent català. Però per a això no cal cap títol ni cap diploma, és un dret, i també és un deure, de tot català conscient que estimi Catalunya i la seva llengua. I apel·lo al jovent, especialment al masculí, que les noies no baladregen de sàvies i d’esperits forts, els qual sí que et poden sortir amb què ells no són amics de bagatel·les i de perdre el temps referint-se a la neteja i a la normalització de la nostra llengua. Oh, i que no et vinguin amb l’excusa que “les llengües evolucionen”, referint-se a com el català s’emplena de barbarismes castellans, objecció que acostuma a ser un recurs per amagar la seva ignorància de la llengua. I això ho fan si hi ha especialment roba estesa i davant seu volen compadir un ocasional corrector.

Jo em creuria que l’amable lector n’ha estat més d’un cop testimoni d’aquest fet en la vida pràctica. L’amor a la llengua no pot ser imposat i qui l’imposi, s’exposa a provocar una reacció no gens agradosa. L’amor s’inspira amb una conducta que inclogui un respecte a les persones i amb el tacte savi de veure quan pot ser benvingut un bon consell que no impliqui ganes d’exhibir-se. Perquè l’actitud contrària sí que es fa rebutjable.

El jovent hauria de conèixer el pessimisme que aboquen les estadístiques i els pronòstics sobre l’ús de la llengua entre el jovent, als col·legis i a les institucions docents, i entre els catalans en general. Això d’una banda. I de l’altra hauria de saber que aquella norma de persecució de la llengua catalana donada pel Conde Duque de Olivares a Felip IV, l’últim dels Àustries, enemic de Catalunya, amb aquella precaució sin que se note el cuidado, és viva avui i ho ha estat sempre d’ençà que fou formulada. Heus-en una mostra amb “el 25 per cent de les classes en castellà”. ¿I els nois catalans no senten indignació per la manera com tracten els seus enemics la nostra llengua? ¿No és això un senyal, perdoneu, de degradació i de poca categoria moral? I davant l’absència del jovent, què actius i atents a les bones ocasions de fer mal a la nostra llengua que mostren els seus enemics del Centre!

I encara hi ha en tot plegat un altre aspecte trist, trist. Que és que els de la meva lleva, que ja som de va debò els precaris, si mirem enrere cercant un suport per a la confiança en la continuïtat de la llengua, no el trobem en el jovent que puja ─i això ens fa basarda. Cridem un SOS als nois catalans perquè s’ho prenguin molt seriosament i considerin que morta la llengua, o convertida en simple dialecte del castellà, Catalunya és morta.

Demanem l’ajuda de les mares i de les noies catalanes, que elles hi poden fer molt amb els seu fills o amb els seu xicots. Són les més aptes per a tocar cors endurits. La lletra amb amor entra. Primer, parlar elles bé, després infondre estimació a una llengua neta i militància a favor seu.