La bola més airejada pels catalans del PP contra el President Artur Mas i contra l’actual President Carles Puigdemont és que han dividit Catalunya. Ja sé que em direu que això de “catalans del PP” no lliga, però que ressoni l’híbrid, que salti la careta del fariseu amagat, que així se li veu la malícia. Són d’aquella espècie que arriben a confegir el monstre híbrid dels tres colors de la bandera espanyola cosits amb les quatre barres que, per monstre, es fa temible, però que no enganya. S’enganyen a si mateixos i enganyen un parell de catalans, grans, que encara conserven en un racó o altre de la seva ceguesa, un tros de caliu del ¡Arriba Franco!
Dues patacades històriques sobre la dissortada Catalunya ─dissortada per incompresa i no assistida pels seus fills que s’han begut com si res el garsa per diu que astutament els han empapussat─ l’han dividida quasi mortalment fins menar-la a trenc de defunció. La primera amb el Tractat dels Pirineus, el 1659, en què clavaren ganivetada sobre la geografia catalana i tot el territori que hi ha entre les Alberes i els Pirineus fou traspassat a França. No conec l’entrellat del tractat de la infàmia, però si sé que feia anys que el cardenal Richelieu es delia per apoderar-se d’aquell territori, sota el pretext que les Alberes fan de barrera natural entre França i... ─no rarament se sentia dir─ Àfrica. Ni que no ho aconseguís Richelieu, ans els seu substitut, el cardenal Mazzarino. Al Govern de Madrid no li treia un minut de son que els francesos retallessin de Catalunya i se’n fiquessin un bon tros a la butxaca, era terra catalana, s’hi parlava català i no la llengua del Imperio, i, millor, perquè així s’eixalava Catalunya i se la reduïa a poca cosa, a simple colònia, sense buf per revelar-s’hi. Diu Josep Pla “Que tant fan de separació i frontera les Alberes com les Corberes”. Catalunya dividida per qui-sap-lo, puix que els francesos han concebut que la Catalunya Nord és territori seu de naixença, incrustat a la sang de
França. La qüestió és que Catalunya no alci mai més el cap ─i així ho hem tingut per massa temps, per atordits.
L’altra patacada ─n’hi ha moltes altres més de dues, però per a entendre’ns fem-ne dues─ fou quan Franco i falangistes, durant els gloriosos vint-i-cinc anys de Paz, començaren a enviar sobre Catalunya grapats d’ibèrics castellanoparlants, per tal de sufocar la llengua catalana, per a extingir-la i sotmetre els Catalans a un radical ensinistrament espanyolista exercint a l’ample allò de donar garsa per perdiu als nyèbits per a esborrar el seu passat, la seva legítima herència, la seva identitat, mentre mantenien Catalunya lligada de mans perquè no pogués rebre’ls i assimilar-los amb llibertat i mitjançant la simple pràctica dels drets humans dels catalanes, com ara la llengua a l’escola, els mitjans públics en català, etc. El control de la policia i de l’exèrcit espanyol sobre la lligada de mans fou brutal i no donava un respir, marcava l’espantall de l’afusellament als agosarats que, sordament, batallaven en contra de la infàmia.
Per cert que, passada la llarga maltempsada, ara Catalunya, l’autèntica, l’autèntic poble català, està més unit que mai. La grossa separació la marca la línia divisòria entre catalans del PP i congèneres, quatre catalans desorientats que encara somien truites de grandesa units a Espanya, i para de comptar. Han canviat els signes dels temps i ara marquen la nostra hora, l’hora definitiva.
Cal tenir ben present quina és la real divisió de la Catalunya actual que, com veiem, no és pas la que els anti catalans floquen als nostres Honorables Presidents, sinó que és la que promouen aquests anti mateixos per tal de desorientar-nos i dividir-nos ─divideix i venceràs. Per tant, endavant. És una lluita dura i contra forces d’una rudesa que no pensa, ni vol reconèixer que els qui no són ells mateixos també poden tenir drets. I tant si els tenim! Fem-los valdre, no tinguem por, no escoltem amenaces de tribunals i fulminacions del govern central, que sempre n’hem sentides i encara sobrevivim. I encara en sentirem més, però no els tinguem por. Avancem-nos a la mala bava i salvem del càstig miserable als nostre valents i amadors de la Catalunya Lliure, als quals ells volen enfonsar per acovardir-nos a tots. Ajudem-los. No els deixéssim sols. Que sentenciïn i vulguin neutralitzar els millors dels nostres tant com vulguin. Ferma oposició i perseverança, que la victòria final serà nostra.