Va ser una institució repressiva i hipòcrita del franquisme. Un altre mal producte ―totalment immoral―, del catòlic i cínic règim de Franco. Aquest ésser ―model en abanderar afusellaments i repressió―, també es va acarnissar contra les dones.

 A part de tornar a retardar-los la majoria d'edat, els va infligir moltes crueltats que van tapar i amagar. Qui tapa i amaga és perquè té sentiment de culpabilitat. El Siset, quan la corda a les mans encara no se li escorxava, va deixar-ho tot tant lligat que va aconseguir que les xarxes del moment ―totes sota la seva fèrula―, arribessin a dir que «ha muerto en olor de santedat». Quanta maldat!

 Aquest Patronat creat pel franquisme ―amb una moral que li emanava directament de Déu―, pretenia «arreglar» les noies que considerava «desviades» o que estaven embarassades fora del matrimoni.

 Si haguessin tancat a la presó tots els homes que durant el franquisme van deixar dones embarassades sense el seu consentiment, crec que els carrers shaurien quedat buits. I moltes esglésies també!

 Què volia dir ser una dona desviada? Tenir idees polítiques ―en aquells moments ni homes ni dones no en podien tenir que no fossin d’adhesió al Règim―, o bé no representar l’ideal que el franquisme els imposava: ser femelles reproductores de nous individus que estarien al servei del Règim.

 Les dones víctimes, que no eren culpables, quedaven empresonades per la Guàrdia Civil i internades en centres del Patronat. Aquests, òbviament eren religiosos. Perquè lesglésia, al contrari del que predicava, va estar al costat de franquisme i el va recolzar.

 La rutina d'aquests centres ara seria denunciada per qualsevol assistent social. Les feien llevar a les sis del matí, missa, adoració al Santíssim, fregar de genolls a terra o fer bugada (recordeu la sosa que els feia malbé les mans?) i tallers no remunerats on treballaven per a qualsevol empresa de l’estat.

 A la tarda, alguna classe de cultura general (però poca perquè s’evitava que aprenguessin a pensar): només mig comptar i mig escriure, cuinar, fer la compra... Per acabar el dia: rosari, breu estona d’esbarjo (sense poder fer-se amigues perquè llavors les separaven), sopar i dormir en una sala amb vint noies més i vigilades per una monja.

 Aquest 9 de juny passat, la Conferencia Española de Religiosos ha demanat perdó públicament, per primera vegada, a les supervivents del Patronato de Protección a la Mujer.

 Aquestes supervivents no han quedat pas contentes. No n’hi ha prou. Elles reclamen «veritat, justícia i reparació», no només perdó per tota la complicitat que van tenir amb el franquisme. I ara, creuen que tan sols ho fan perquè preveuen unes possibles pèrdues de subvencions i ajudes. Ni un pam de net!

 I és que un «ho sentim» és del tot insuficient i no pot blanquejar quasi mig segle d’educar a la força i malament, de torturar amb rituals religiosos i d’imposar una moral amoral. I és absolutament imperdonable haver extorsionat tan violentament i cruelment les dones.