Allargaria el títol amb “batalles mai reconegudes i per les quals mai s’ha demanat perdó”. Ho dic en el moment en que aquest gran parc, compleix 30 anys de vida, amb unes xifres que milloren fins i tot les que se’ns van donar en el moment de la presentació, debat i votació del projecte, en el Parlament de Catalunya.
Segons informacions de l’estudi fet sobre els efectes de la seva implantació, la inversió i els beneficis, en el conjunt del país, han suposat 18.000 M, resultat d’haver tingut un global de 109 milions de visitants, i la creació de 10.500 llocs de treball. Dono aquestes xifres i me’n faig ressò, tot recordant les dures batalles tingudes en el territori on es va implantar, i similars batalles en comissió i ple del Parlament, en tant que diputat del grup socialista.
La demagògia més barroera, formava part de tots els atacs al projecte, seguits de les conseqüents acusacions d’amiguisme i connivència amb els inversors. No es volia admetre de cap manera que el principi que ens guia a la majoria de polítics, i encara més del món progressista, és la millora de les condicions de vida dels nostres conciutadans. Els que crèiem en el projecte, el vam defensar, perquè hi vèiem sortida a l’ensopiment de l’economia de la província de Tarragona, i més enllà.
D’aquell projecte de parc, amb la proposta de centrar-lo en els mesos de primavera i estiu, s’ha passat a tenir-lo obert tot l’any. Ja no depèn de la temporada d’estiu, sinó s’ha fet un lloc tot l’any, ajudant a desestacionalitzar el sector turístic. Ha quedat clar, doncs, que l’aposta feta va ser encertada.
Però, arribats aquí, en aquest tema, en veurem d’altres en els quals cap dels furibunds adversaris, fins i tot convertits en enemics, han reconegut els seus errors, ni han demanat perdó. En absolut. Reconèixer errors i demanar disculpes, no forma part del lèxic d’aquests lluitadors, contra tot i contra tots, pel simple fet de que altres vulguin trencar dinàmiques i millorar condicions de vida. Per a ells, el millor és no tocar res, i deixar que les coses vagin pel seu cantó encara que produeixin efectes clarament negatius.
I si aquest projecte va portar batalles, aprofito per a recordar les que vam haver d’aguantar i superar, en el cas dels JJOO de Barcelona 92. Tampoc cap dels grans opositors ha reconegut mai l’encert i l’èxit que van suposar. Ja no dic només esportiu sinó com excusa per millorar Barcelona i amb ella molts altres territoris de Catalunya. Qui vagi a La Seu d’Urgell, veurà l’enorme èxit del seu Parc Olímpic, amb activitat permanent al llarg de tot l’any. Ha aportat riquesa i activitat, fins extrems que han superat les expectatives inicials.
Acabo, amb nous projectes de país, que també troben adversaris furibunds, sigui per l’ampliació de l’aeroport d’El Prat, sigui pel projecte de Hard Rock, a la província de Tarragona, per a molts compatible amb Port Aventura. Molts dels contraris, se’ls miren i els ataquen des de posicions còmodes de funcionaris o amb llocs de treball ben remunerats, que no necessiten de llocs de treball, com sí els fan falta a milers de joves que no en troben. Privilegiats contra necessitats. Res de nou, com hem comprovat al llarg de la història.