Quan presento una amiga meva que està separada, mai no dic «era la dona de...» sinó tot el contrari: «el Josep era el seu marit...» Perquè la meva intenció no és d’altra que fer una inversió del patró tradicional. Sempre hem hagut de sentir: «la dona de, la mare de, la vídua de...» I ja n’hi prou! Les dones, durant segles, han estat els personatges secundaris de moltes narracions.

No és que sigui millor ni pitjor fer aquesta inversió però almenys, ara, podríem fer-ho amb l’ordre invers durant els dos-mil anys següents. Perquè les paraules i l’ordre sintàctic sí que revelen qui és l’autèntica protagonista de les històries i de la vida.

Per això, quan vaig llegir què era el test de Bechdel m’hi va fer pensar. És una prova molt senzilla que s'utilitza per analitzar la representació de les dones en una obra de ficció (pel·lícules, sèries, llibres, etc.). Va ser popularitzat per la dibuixant Alison Bechdel l'any 1985 en una tira còmica anomenada Dykes to Watch Out For. (Compte amb aquestes lesbianes).

Per superar el test, una obra ha de complir tres criteris: ha de tenir almenys dues dones amb nom, han de parlar entre elles i la conversa no ha de parlar d’un home. És molt útil per detectar l’evident manca de representació femenina en... Sembla fàcil de superar, oi? De fet moltes pel·lícules el superen. Però això no vol dir necessàriament gaire cosa.

Moltes pel·lícules d'acció clàssiques no se’n surten perquè els personatges femenins gairebé no interactuen entre elles. Tanmateix, tampoc no mesura la qualitat dels personatges. Una pel·lícula pot superar el test i tenir personatges femenins poc desenvolupats. O bé, no superar-lo i, tot i així, presentar algun personatge femení molt complex i ben escrit.El test, però, tampoc no mesura si una obra és feminista, sinó una cosa més bàsica: si les dones existeixen com a subjectes amb interessos propis.

El test va ser revolucionari als anys vuitanta, però avui és tan mínim que moltes obres el passen sense que això ens digui gaire res sobre la igualtat.

Curiositats: El senyor dels Anyells, admirada per crítica i públic, no té dues dones amb nom que mantinguin una conversa entre elles. La gran Casablanca tampoc el supera. Com tantes i tantes.

En canvi: Titanic, Harry Potter i la pedra filosofal, El diable vesteix de Prada, Buscant en Nemo... sí que el passen.

I és que el més interessant no és saber quines pel·lícules l'aproven o quines el suspenen. El més interessant és adonar-nos de com construïm els relats i de qui acostumem a situar al centre de la història. Per això sempre intento fer el contrari del que s’ha fet durant segles i posar les meves amigues al centre de la frase quan les presento a elles. Perquè les paraules expliquen molt més del que diem.