Pascual, Francesc. El silenci de l’aigua. Pagès Editors, Lleida. 2018.
    De tant en tant, el Francesc Pascual ─imatge d’un home reposat que circula per les voreres de Bellpuig, suportant-se amb un gaiato amb la finalitat, com diguérem en una altra ocasió, de tocar de peus a terra per triplicat─ ens sorprèn amb una altra novel·la, una baula més en el seu repertori, que comença a ser extens i gradualment guanya en interès literari. Ens empeny a promoure allò que podríem anunciar “De Ponent, vent i gent”, contra el seu antònim, tan malignament i fútilment engirgolat: “De Ponent, ni vent, ni gent”. De fet el primer postulat és el subproducte d’un prejudici engendrat per una imaginació i una fanfàrria curtes com una cua de conill. Fenomen tot sovint reparat en algun altre punt cardinal, on també hi ha gent i hi bufa el vent.

  De veres que cada cop l’escriptor retorna als seus orígens, al seu bressol i no a cap altre, pel fet que s’amarà intensament de la seva sentor, dels seus colors, del contacte amb la seva terra, de la seva gent, del respir de l’alfals, del fenàs, de la punxada del panical, del color del blat quan és brull i quan té l’espiga daurada pel sol, que tots fan la joia de la Plana Verda que emplenà la seva ànima de nen, la seva ebullició de jovent i el seu seny d’home que cerca amb afany la cultura, i que acaba tenint moltes coses per dir i comunicar. Ja és prou que l’impuls, la força en certa manera volcànica, que vol dir d’acumulació i de pugna per rebentar a la llum del sol, no ho hagués fet en altres obres anteriors, en el transcurs de les quals el Francesc demostra una contenció i un equilibri admirables, tot farcint els respectius continguts de personatges que són exponent del tipus elaborat pel terreny i per l’ambient eminentment vegetal que els envolta, nodrint-les de fets, d’acudits exclusius del veïnat, de protagonistes i comparses que arrodoneixen un tractat servit amb solvència, on el lector s’esplaia, se’n gaudeix, admira i s’il·lustra.

 La Plana Verda, escenari idíl·lic del Francesc, terreny privilegiat dels seus escrits, una Plana “Fascinant, amb grapa, captivadora aquesta terra, beneïda de Déu...plana i grassa, sense un llom que s’ho valgui per trencar-li la monotonia persistent...” segons ell mateix s’entusiasma enaltint-la, amb la seva amplitud i els horitzons esbatanats amb el retaule evanescent del Mont Sec i els cresters del Pirineu darrere, dóna tema a tot sense exhaurir-se mai, escenifica amors, relleva ideals, hi salten escaiences poètiques, hi trobes brots del misteri que li jeu a les arrels d’arbres, d’herbes i de plantes, per a emplenar-ne volums plens de goig, d’il·lustració i de saviesa. Tot plegat al servei de la ploma del Francesc que, en aquesta darrera novel·la, pren el tema de l’aigua subministrada pel Canal d’Urgell, somniada, esperada, beneïda, que de moment porta l’aflorament a la superfície de les parades  per al blat i l’ordi el salobre acumulat al subsòl pels segles d’ermàs. La decepció i el desencant dels pagesos són grans i semblarien d’antuvi irremeiables, amb aquest factor no previst, però s’inicia el drama social, veïnal, i l’aplom i la saviesa dels grans del poble, Castellnou de Seana, lluitaran contra la ignorància i la toixesa d’uns, i la desolació terminal d’uns altres.

 L’acció veïnal s’eixampla i es complica i apareix el drama, vénen episodis sorprenents, sí, per l’estil dels llegits al thriller nord-americà, com és ara quan la Beneta, la dona del Josep, s’adona que la seva filleta d’uns dos anys ha desaparegut del seu bressol i no fa planta aumon, mentre la pobra mare passa el trasbals que anuncia el desastre final, que li altera el seny,  per aparèixer surant sobre l’aigua de l’Estany d’Ivars. La novel·la més truculenta i “forta” en caràcters i accions del Francesc. També és una mena d’enjòlit, episodi de thriller, el festeig tan singular amb la Ció, el gran amor del Josep, amb el presagi en l’efervescència d’afectes i de fets que ella serà el definitiu amor... en substitució de la Beneta, que no era l’eternament designada.

  El llenguatge utilitzat en aquest novel·la ja és un tresor que, com a tal, caldria consignar en algun llibre apart, com ho fa l’escriptor i lingüista valencià, Eugeni S. Reig, amb el volum El borum i els gospins del poetà alcoià, Joan Valls Jordà. El fet és que l’insidiós Francesc no deixa insinuar si mots i expressions nous, inèdits, xocants, són d’espontaneïtat pròpia o són ja vells dintre l’argot desconegut de l’Urgell, el qual, per la seva riquesa, no té res a envejar a cap altre dialecte del català. Beneït fóra el dia que el Francesc es decidís a fer un bon recull de paraules i frases fetes de l’Urgell, aplegades en tota la seva obra, és a dir, del seu Castellnou natal i rodalia, per a enriquiment d’estudiosos i escriptors de la Plana, per a les escoles, on ensenyen un català somort i amb paràsits, que fa angúnia.

  Divideix el seu llibre en dos. En el primer descabdella el fet local, domèstic, complex, que és impossible de descriure aquí i que cal llegir per gaudir-se’n i il·lustrar-se. És multiforme, reposat, passional i expansiu. La vida d’un poble afable de l’Urgell. En el segon ve la conseqüència anunciada en el primer, en el seu deteriorament ulterior, progressiu, que anuncia una maltempsada a l’ample. I sí, de cop cau la dura tenebra de la guerra civil del 1936, que porta desgavell, trencaments, desastres, i tragèdies en l’ordre familiar i dels amors més pregons.

  Coincidint amb la campanya que els d’Utxafava mouen per constituir-se en municipi propi, deslligant-se del vincle amb Castellnou. Mentre la colla d’analfabets, i només pel miratge que pinta una cursileria, canvien el nom d’Utxafava pel de Vila-sana, sense saber què fan. Els topònims són patrimoni del poble català, de la llengua catalana. I Utxafava  és paraula àrab, que vol dir “lloc d’aigualada”, que diu que al rodal hi havia alguna llacuna i potser més d’un aiguamoll, anunci de l’actual Estany d’Ivars. (La paraula és preciosa, ni que la canalla de Bellpuig riguéssim dient Muachafava, és clar, per comptes d’Utxafava, i cal suposar que aquesta ruqueria féu el nom avorrible  als veïns del poblet). Ves que li farem. Amb el temps aquestes animaladetes veïnals, i manifestacions d’incultureta d’uns i altres, es fonen en l’aire i desapareixen. No vull mencionar allò que afegien al topònim Bellpuig, també. Cal controlar l’emoció amb saviesa i esperar que la cultura i la maduresa dels veïns esvaneixin de l’ambient aquestes ruquerietes, i la gent s’avergonyeixi de fer el mec, com de fet ha esdevingut.

    Impossible de cercar-hi un happy end, amb bretolades, traïdories, canallades a dojo. Les guerres! Els  mals d’aquella foren devastadors per a Catalunya, famílies i pobles. Per tant, mai més! Que Déu ens valgui!

Pere Ortís