No ens les podem fer ni respecte a cap bona intenció dels espanyols, govern, tribunals i ciutadans, pel que fa a la preservació de la llengua catalana, ni pel que fa a la nostra independència. Faran veure que sí, que se’n preocupen, però al fons del fons el que els anima és un desig net que la llengua s’embruti per efecte de la presència i l’influx del castellà a casa nostra, obrats pels mitjans de comunicació en castellà, per l’escola imposada en castellà, per la presència dels vinguts de la península castellanoparlants i llur obstinació a no aprendre el català ─tret de ben honorables excepcions, poques─, i pel favor que els fa un gros sector del jovent català, nois sobretot, que els fan la gara-gara negant-se també ells a parlar en català i posant entrebancs als bons catalans que militen a favor de la conservació de la llengua.

Podem veure què s’ha esdevingut ara que al ministeri de la senyoreta Nadia Calviño tenien part de l’agenda dedicada a tractar de la nostra llengua per atorgar-li la importància que li pertany per ser llengua oficial a Catalunya, com al capdavall no ha tingut cap cabuda a l’agenda i ha restat arraconada i sense cap atenció. Però no hi ha res de nou amb això, gireu la mirada a la història i veureu com el cas s’ha repetit munts de vegades d’una
manera o d’una altra. Primer fer el paperot de tenir-la en compte, d’amanyagar-la desitjant-li allò més bo, per al final deixar-la desatesa i més animats a acabar d’esborrar-la de casa nostra. Seríem suïcides si ens refiéssim de res que sigui anunciat de paraula a favor del català, perquè estigueu segurs que s’hi amaga un odi a la llengua com el verí s’amaga en el bolet més pintat i mortal.

Ens ho hem de fer nosaltres. Hem de salvar la llengua i hem de salvar Catalunya nosaltres. Per descomptat que ho tenim ben difícil, però apliquem-hi allò que diuen els nord-americans: Where is a will, there is a way, “On hi ha una voluntat, hi ha un camí”. Ens cal mirar per on va aquest camí amb saviesa i constància i, tractant de fer-ho, ens hem trobat amb aquestes diferències de criteri entre els partits, fins a fer l’efecte que s’estimen més la pròpia opinió que el bé de Catalunya i de la llengua.

Negligint uns i altres aquella norma fonamental de Prat de La Riba: “Esquerra? Dreta? Catalunya!”
Sobretot no ens oblidem de ser tolerants i positius amb nosaltres mateixos. Sobte una mica que el Molt Honorable Pere Aragonès, vulgui refiar-se tant del diàleg portat amb el govern central, però així i tot cal suportar-lo i no fer-li la contrària, puix que potser que ell hi vegi un “camí” que nosaltres no hi sabem veure. Pel seu resultat hem de judicar-lo i, si la cosa s’allargassa i el fan passar amb bones raons, cal fer-li veure que li aixequen la camisa i que els deixi fer, que ens ho treballarem nosaltres, apuntalats en el dret natural. Que les coses no sempre, sempre ens han de venir adverses i, com deia Cantinfles, no hay mal que dure cien años.

Potser que el senyor Pere Aragonès, arran del fet d’haver Pedro Sánchez indultat el nostres presos polítics, hagi concebut esperances que la seva bona intenció pot anar més enllà i ser més democràtic, just i de bona voluntat que tota la resta pel que fa als drets de Catalunya.
Després hem de considerar que hi ha altres nacions a Europa que ens observen en silenci i amb avidesa per veure com ens comportem en contra de tots els obstacles que ens presenta el complex espanyol i allò que més esperen de nosaltres és perseverança en el nostre propòsit, no volen pas veure que ens descoratgem i abandonem la lluita desigual amb el centre i segur que fent-se creus del menyspreu, de part d’aquest centre, de l’opinió
que elles es forgen de la barra i la poca vergonya amb què ministeri i tribunals tracten el cas català i de com també no tenen en el mateix sentit precaució i vergonya davant el món.