Si mirem les estadístiques dels darrers anys, en matèria d’accidents de trànsit, comprovarem l’imparable augment de morts de motoristes. Dono una xifra que per ella sola és més que explícita, dramàtica i clama al cel: en els darrers 10 anys, han mort 2.385 conductors i/o acompanyants. Parlo a nivell d’Espanya, però aclarint que Catalunya s’emporta un percentatge molt elevat, perquè és un dels territoris on més conductors hi ha. 

Tan sols mirant les xifres d’aquest any 2025, fins el 30 d’abril, de 52 morts en accidents de trànsit, 18 corresponien a motoristes. En aquest cas, parlo de Catalunya. I no exposo els centenars de ferits de major o menor gravetat, però que hi son, en xifres enormement elevades.

Davant aquesta situació, què fer ? Per què en parlo ? Doncs per una raó que m’ha portat a escriure uns quants articles sobre el tema en els darrers anys. El fet de viure en un poble de pagès, comunicat per carreteres dites secundàries, amb les capitals de comarca, em porta durant tota la vida, a viure i conviure amb els motoristes, però també amb els ciclistes, cada vegada més nombrosos, i amb caminants i corredors que fan servir la mateixa via. 

Parlo amb coneixement de causa, doncs, son centenars de milers de quilòmetres fets, al llarg dels darrers vint o trenta anys, a raó de quatre mil al mes. Si anys enrere, el problema era de perfil baix, actualment el problema de compatibilitzar tots aquests elements sobre vies antigues, plenes de revolts, amb ferms irregulars i envellits, i cunetes a la vella usança, no pot donar cap altre resultat que el d’accidents, sovintejats i dramàticament greus o molt greus. 

Ho he dit en anteriors ocasions, molts dels conductors haurien d’avaluar i reflexionar sobre les seves qualitats físiques i mentals, com per determinar si poden portar motos de gran cilindrada. Jo tinc clar que no estic preparat ni capacitat per fer-ho. Ja no ara a la meva edat, sinó ni quan en tenia vint o trenta menys. S’han de tenir unes condicions molt determinades per dominar la potència, la velocitat, els imprevistos que en cada moment apareixen en carreteres com les que exposo. 

Compartir vehicles de tota mena, amb presència molt abundant de fauna salvatge, a més de climatologia variable, porta a tenir perills en tot el recorregut. Si a més, es volen copiar comportaments dels grans corredors, sense tenir la preparació, el resultat ha de ser necessàriament desastrós. Si a més, no es volen adaptar a les condicions i tenen pressa, doncs, les presses acaben en un hospital o en un cementiri. 

Puc assegurar que en els darrers tres o quatre anys, no recordo haver portat cap motorista, més de 20 o 30 segons, darrere el meu cotxe. Vol dir que em passen, en llocs i moments molt poc adequats, perquè de rectes en trobareu molt poques, en totes aquestes carreteres de la Catalunya Central. I des de sempre, dono pas, tan bon punt trobo un mínim de tram que m’ho permeti, i agraeixo les salutacions dels qui ho aprofiten, però son majoria els que no esperen. 

Al final, els resultats son els que son, i per molt que la DGT vulgui reduir víctimes, els primers a fer-ho possible han de ser els propis motoristes, en uns exercicis clars d’auto conscienciació i auto protecció. I alguns o molts, s’han de plantejar si tenen suficients aptituds per aquesta opció, o n’han de buscar alguna altra, menys perillosa.