Ni pessimisme, ni desengany

12 de novembre de 2019


     En vista de com ens vénen tan maldades als catalans en aquesta conjuntura, molts s’han desanimat i cauen en un pessimisme que fa molt de mal al conjunt. I això és injust respecte als nostres germans que mantenen l’esperança i continuen al peu del canó. El pessimisme, que és igual que el desencant, no beneficia ningú, només fa el joc als de Madrid i als jutges del Tribunal Supremo. El pessimisme no treu ningú de la presó, és destructiu de la constància i és aplanador del camí per a l’enemic. Analitzem-nos i esbrinem si hem caigut en aquesta malaltia funesta. Dèiem que els catalans mai hem de tirar el barret al foc, en aquest tràngol que travessem. Pensem que allà, al fons de la foradada, hi palpita una claror que és la nostra esperança i la nostra natural destinació. 

   A més, pensem que cal donar temps al temps. El més segur és que encara ens toqui de passar una temporada lletja, amb el cel tapat i uns signes del temps amagats darrere. Però aquests signes del temps hi són, existeixen sobre el panorama d’Europa. Europa la fan un munt de nacions com la nostra, que foren regnes autònoms, que parlen una llengua pròpia, els ciutadans de les quals, com nosaltres mateixos, s’han despertat al món nou que es perfila a l’horitzó i s’han adonat que la seva situació com a poble és injusta i està manipulada per un estat més fort que els obliga, si us plau per força, a formar part del seu conjunt i a abaixar el cap a qui es comporta com a  propietari de tots.

  Ens ha d’encoratjar la idea que som pioners en la lluita per la sobirania a què tenen dret i a què aspiren totes les nacions que se senten oprimides, d’Europa o d’onsevulla del món. Tenen l’atenció posada en la nostra trajectòria, en el nostre esforç i en la nostra esperança i només cal que els donem aquest pèssim exemple de pessimisme i de desengany. Els bascos, els escocesos, els corsos, els quebequesos, els gascons, els kurds, els palestins i els qui no fan soroll i de moment s’ho aguanten, però ben segur que estan a l’expectativa, tenen els ulls fits en nosaltres i n’esperen coratge, constància i reeiximent final, i no podem pas defraudar-los. Després ens ho agrairan i, si no ho fan, pitjor per a ells. Però no hem de cercar congraciar-nos-hi, sinó lluitar amb fe i constància pel nostre dret i el seu. No tenim davant nostre un estat civilitzat i docte, ja ho hem dit, hi tenim un estat aviciat pel països que ha destruïts, les llengües, civilitzacions i cultures que ha anorreat per plantar-hi la seva. Res de saviesa i d’humanitat, només toixesa i una exaltació que toca el ridícul respecte a la pròpia excel·lència i a les qualitats del seu geni.

   L’altre dia parlàrem de com ho feren per a reconèixer el dret a la separació i a la Sobirania els dos estats de l’Europa central, Txèquia i Eslovàquia. En el nostres cas aquest somni és impossible, és això, és somiar truites. Però pensem en totes aquestes nacions que diem i que no diem, en totes fermenta el llevat de la lliberta i de la pròpia sobirania i pensem que aquesta és la nostra esperança. Aquest llevat en actiu, són els signes del temps de moment amagats rere el cel lletjament encapotat que dèiem, però hi és, germina amb força i germinarà cada vegada amb més força i això serà imparable. Veus, amb aquestes nacions sí que fóra eficaç una confederació. Ara per ara, no és possible, la cosa ha de madurar. Perquè els signes del temps marquen una Europa unida no pels Estats europeus, que no volen cedir un àpex del seu poder i del seu domini sobre les seves nacions, sinó l’Europa Unida per les seves nacions lliures i sobiranes, federades, sota un sol Parlament Federal. Però cadascuna lliure, senyora, mestressa de casa seva, de la seva llengua, de la seva identitat i de la seva cultura, sense estar sotmesa a cap babarota que l’odiï i la vulgui subjectar per a  vexar-la i humiliar-la, com de fet ho testimonia la història.