Bé, dèiem que Castella, l’Estat espanyol, els castellans, és igual, estan acostumats a manar sobre Catalunya, i que aquesta condició, a través dels segles, se’ls ha encastada als ossos i a la sang. ¿Això ha de durar sempre i ha de generar en nosaltres l’obligació d’obeir-los, tal com ells vocalitzen tantes vegades? I ca! Tot al contrari. Que ja n’hi ha ben prou. La situació ha estat per a gaudi i satisfacció d’uns quants i oprobi i degradació per a uns altres. I no és just; és clar que cal desballestar-ho tot, arreglar-ho de cap i de nou i fer les coses com Déu mana.
Catalunya no ha nascut per a obeir-ne un altre que no sigui ella mateixa, ni cap poble del planeta ha nascut per a obeir-ne un altre que no sigui ell mateix. Aquesta és la justícia universal que cal establir sobre el planeta si els homes volem viure en pau, en bona relació i en bona harmonia. Res de vassalls i de senyors, res de l’home sobre l’home i controlant-lo. Els catalans fa, pel cap baix, tres segles que vivim sota un concepte de victòria sobre nosaltres i els termes d’aquesta submissió els vencedors els han viscuts com un goig, i ara, ui! que costa perdre’ls. Però no n’hi ha d’altra. Cal que els pobles dominadors es desempalleguin del seu primitivisme, de la seva incultura ─que ells disfressen de cultura, i fins de democràcia, per a enganyar-se i enganyar─ i s’adonin que són exactament iguals que els altres, els quals mereixen ser lliures i que ningú vingui a empudegar-los a casa seva, perquè tothom hi visqui feliç i content amb allò que és seu i no tingui cap necessitat d’anar a apoderar-se del que pertany a un altre.
Per totes aquestes raons, quan sento que alguns capdavanters catalans clamen que “desobeïm” l’autoritat dels senyors que volen manar-nos, jo els plantificaria ria als nassos que mirin el que diuen i ho acabin d’una vegada. No els en devem cap, d’obediència als de la nació veïna. No vulguem continuar degradant-nos. Si ens manen, el camí és no fer-los-en cas. Que se’n cansin i vegin que perden el temps, que per una orella ens entra i per l’altra ens surt. Jo crec que els nostres actuals capdavanters, enmig de la iniqua tibantor en què han de viure i d’actuar tenint l’espasa de Damocles suspesa sobre el cap, que de cop i volta els pot caure una presó al damunt, actuen molt bé d’acord a la República Catalana proclamada i establerta. Tots els catalans hauríem d’actuar de manera que els nostres amics de ponent notin que no els fem cas, que les seves ordes ens deixen freds i que tenim unes ganes, i un dret que ens deixin fer a casa nostra i que no s’hi fiquin d’una vegada.
Per tant, res d’obediència i de tenir-los por. Ja hem dit que res de violent pot durar i aquest tràngol tan negre que ara ens fan passar, segur que es diluirà en l’aire i acabaran per adonar-se que es fiquen a casa d’un altre. (Hauria de ser així, per simple sentit comú i lògica humana, però això precisament és el que falta, no n’hi ha). Un superior per a tenir autoritat i ser obeït ha de ser acceptat i reconegut pels seus iguals . Un superior que s’imposa i exigeix obediència, tant si l’accepten els seus subordinats com no l’accepten, si no l’accepten ipso facto esdevé un dèspota i el més assenyat que pot fer és plegar.
Joan XXIII té unes paraules decisives respecte al cas. Diu: “Ningú que no hagi estat escoltat, no té cap obligació d’obeir”. Exacte. ¿Quan ens ha escolta l’Estat espanyol, quan hi ha hagut un diàleg sa i constructiu amb Catalunya? Mai! Ja ho veieu ara. Entre pobles no hi ha d’haver senyors i subordinats, tots som de la mateixa pasta, amb igual dignitat, amb iguals drets, amb igual amor a casa seva, quer ha de ser mirada amb respecte pels altres, pels qui ja tenen la seva. És qüestió de la virtut fonamental de totes les virtuts i de tota pau: la Justícia.
Pere Ortís
No puc dir quan amb certesa, però diria que fou cap a mitjan vuitantes que Joan Pau II vingué als Estats Units i deixà l’església nacional petrificada. Era en una celebració multitudinària a Chicago, amb assistència de la jerarquia local, cardenals i bisbes i més bisbes, i en la seva homilia el Sant Pare deixà anar una acusació que tapà l’alè de tothom. Digué, curt i ras i amb totes les lletres, que l’església nord-americana estava bruta de crims sexuals contra menors de part de molts eclesiàstics. Ningú no gosava mirar la cara de l’altre. Silenci, que era un cobriment de cor comú, quelcom que no passava.
A partir del memorable anunci, l’església nord-americana s’alarmà i es disposà a fer neteja, seguint la voluntat del Sant Pare. El bisbes innocents ─que també n’hi havia algun de culpable i potser que molts ignorants del mal, ja que aquesta sí, que qui no la fa, no se la pensa, per inaudita, per extremament porca─ es posaren en guàrdia i començaren una estratègia d’esmena del desastre, a base de diferents sistemes i recursos, cursets de mentalització, mentalització de quitxalla i jovent encoratjant-los a avisar el superior de la seva confiança si rebien alguna insinuació lletja o són víctimes d’una violència, en bisbats, en parròquies, en escoles i instituts parroquials o eclesiàstics. Aparegueren cartells en els plafons anunciadors en passadissos escolars, presentant nois i noies, nens i nenes avisant-los amb la possible claredat sobre el cas i encoratjant-los a delatar-lo sense por. L’any passat vaig assistir, al bisbat d’Atlanta, a un curset per a eclesiàstics, personal docent en escoles catòliques i treballadors en general a centres eclesiàstics, que es deia Virtus, i fou mantingut per dues psicòlogues, professores en escoles catòliques del bisbat. Molt competents mestresses. Hi érem capellans ─a ningú no li demanen si és reu del pecat o no, tothom hi ha de passar, justos i pecadors. Hi havia molts seglars, jo hi era l’únic amb clergyman, que allí l’has de portar en coses d’església per anar bé.
L’actual Papa es deu haver horroritzat amb el munt de comunicacions sobre casos greus que encara tenen lloc dintre l’església, no rarament a càrrec de senyors bisbe i tot, i encara gent de més amunt, i ho ataca frontalment i amb valentia, ha agafat el brau per les banyes, valent. Acaba d’excomunicar dos sacerdots de no sé on, protagonistes d’aquests fets abominables. Tant de bo que l’Esperit Sant l’il·lumini i el guiï per tal que pugui extirpar aquesta grossa vergonya del clergat i adlàters.
Ara bé, no és pas que l’Església Catòlica tingui el monopoli sobre el planeta de la pedofília i de l’homosexualitat. El que hi ha és que quan el protagonista és un sacerdot o simple eclesiàstic se’n fa una foguerada grossa als mitjans de comunicació i entre el poble lliure i ferit pels fets. I amb raó. Però, sense que sigui cap consol, dic que és un mal de la humanitat i es troba en tots els estaments on hi ha homes i no àngels. També vull dir que, per uns quants, ens la carreguem tots. I no senyor. A mi, per exemple, m’agraden molt les criatures, nens i nenes, nois i noies, però fer-los mal, abusar-ne sexualment no és a la meva sang, ni és als meus ossos. He viscut entre eclesiàstics tota la vida i em sembla que no m’equivoco en assegurar que com jo, molts, la immensitat. Tampoc vull dir que la majoria siguem sants. M’ha fet la impressió que en el món anglo-saxó hi ha notablement més tendència a la pedofília i a l’homosexualitat, mentre que en el llatí n’hi més a l’amor heterosexual lliure de traves.
De fet, als Estats Units i al gran món, s’ha sabut d’abusos sexuals de part de no eclesiàstics, però això no és notícia. Quan és un capellà els mitjans de comunicació hi fan festa i se n’omplen la boca. A Long Island, el diari The Long Island News, portava una vegada el cas d’un rabí pedofílic, abusador de criatures, i encabat se’n seguí un cru silenci. I mai més, puix que actuà la censura jueva, que el tal diari és de propietat jueva, com ho és el New York Times, que feia foguerades en casos dels capellans catòlics.
Bé, la cosa és seriosa i no ens hi acomodéssim mai. Alcem-ne la veu, a qui pertoca sentir-la. I si és que el bon mossèn no hi pot fer més, que se secularitzi, que hi ha noies molt boniques i que tenen el do d’apariar l’home més espatllat.
A més, que la bruta realitat ha de fer pensar l’Església oficial i veure si els seus sistemes, en general, s’acomoden als signes del temps, si no són obsolets i amb efecte de boumerang, sense por, agafant el brau per les banyes i ajornant-se, posant-se al dia amb la humanitat i amb la Mare Natura. Que nihil violentum durabile, “res de violent és durable”.
Pere Ortís