Aquest títol pot semblar la cançó de l’enfadós. Però no l’és, ans és sobre una qüestió ben actual i periclitant. Perquè els catalans tenim un tresor que la majoria desconeixem.

Que és un costum dels catalans desconèixer allò més bo que tenim. El tresor a què ara em refereixo és la nostra llengua, donació exquisida de part de Déu, per als que hi creuen, o de part de la Naturalesa, per als que no hi creuen. Bé que un tresor així, tan ric, tan ben estructurat, tan específic, apte per a tots els usos, requereix una Intel·ligència i un Poder infinits per a crear-lo. I potser no hi ha hagut, ni hi ha aumón, una llengua que, d’una banda hagi estat tan poc estimada pels seus parlants i de l’altra tan perseguida pels seus enemics. I tenint-la avui viva i encara parlada per qui-sap els milions, bé ens autoritza això per dir-li heroïna i fins colosa.

Ara em vénen a la memòria alguns incidents personals ─ben segur que cadascú hi podria aportar els seus─ que posen de manifest això que afirmo de la persecució pels seus enemics. És clar que em refereixo als alts enemics, govern central, delegats d’aquest govern, mestres d’escola no catalans, i catalans, però també em refereixo a alguns soldats rasos, vull dir a simples ciutadans de parla castellana immigrats a Catalunya, que no perdonen que hi hagi una altra llengua que la que ells parlen al lloc on arriben, al lloc que els acull. Posaria per cas aquell senyor a qui a Barcelona, entre la Sagrada Família i l’Hospital Sant Pau, vaig demanar una adreça i es va empipar fora mida, flastomant contra mi perquè era un inculte i un pobre de mi per parlar una llengua inculta i impresentable, o el d’aquella senyora, també castellanoparlant, que al supermercat Caprabo, ostentant un producte etiquetat en català, flastomava irada i el mostrava a tots els presents dient-los que estava totalment en desacord amb els que tenien aquests acudits inacceptables d’etiquetar en català, fins que algú li digué que era en portuguès i no en català, i amb això la senyora s’amansí i tornà l’objecte de la seva fúria al prestatge on l’havia trobat. Trist, però ben històric.

Bé, al que vaig és a què un do tan valuós, tan específic per a la nació catalana, que la substantiva i és la seva ànima, genera en cada català l’obligació d’acceptar-lo amb goig,
d’aprendre’l per tal de conèixer-lo bé i estimar-lo, que el coneixement és el principi de l’amor i no pot ser estimat allò que es desconeix. Cal donar-li vida entre els catalans, cal
parlar-lo bé i net perquè n’aprenguin i s’adonin que bonic que és i apte per a tot ús.

Aquí lamentem molt allò que fan alguns xicots, sobretot xicots perquè les noies són més respectuoses i no se les donen tant de mestresses erudites ─bé que alguna prou que m’ha enviat a pondre, en corregir-la d’algun barbarisme─. Els xicots són més propensos a dir-te que “ells no pateixen per galindaines com són les d’aquests ceballuts que estan tocats del bolet per la llegua catalana”, i et fustiguen quan corregeixes algú per un barbarisme que hagi dit, sortint amb què “les llegües progressen”, sense saber què diuen. Mai una llengua pot progressar emplenant-se de barbarismes, sinó que el que fa és embrutar-se, com una bèstia que s’emplena de paràsits que li xuclen tota la sang. El català, per exemple, ha evolucionat en segles i ha viscudes èpoques d’esplendor, unes altres de foscor i períodes de renaixença. Què desconegut que ho tenen això aquests savis!

Si hi ha un àtom d’amor a Catalunya bé havem de defensar-ne la llengua i procurar mantenir-la neta. Jo em creuria que és un feina que fa honorable a qui l’assumeix, amb tacte, amb la deguda precaució, tenint present que val més un ciutadà que la llengua que
parla. Bé que no cal fer aquestes distincions. El ciutadà i la seva llengua fan un tot. Humà, honorable, interessant, digne d’un gran respecte. Res més que veritable civilització. Subjecte sobre el qual cal que mestres i pedagogs insisteixin força.

I no oblidem mai allò que tots sabem prou: que mentre estiguem sota la fèrula de Castilla, ho passarem ben malament pel que fa a la llengua. Ells l’ataquen de totes maneres i per tots cantons, sin que se note el cuidado. Perquè saben que morta la llengua, morta la nació. Heus aquí el gran motiu per parlar-la neta. Lluitem per ser lliures i aleshores sí que podrem potenciar-la i propagar-la tal com ella es mereix.