Dèiem que si ara que lluitem per forjar la nostra Sobirania, no associem a aquesta lluita l’esforç per revitalitzar la llengua catalana, no fèiem una feina ben feta. Dèiem que la llengua és l’ànima d’una nació, i si l’ànima és bruta de paràsits, és una ànima malaltissa que fa via cap a la mort, cap a la desaparició de la nació que anima. Heus ací si n’és d’important aquest esforç a favor de la llengua. Mare i senyora nostra, odiada i objecte d’atacs canalles i interessats, per donar vida a un altra on no li toca regnar.

    A l’actual generació, i especialment a alguns elements díscols, i a la llarga ignorants, els costa de creure que parlem una llengua bruta, Fins arriben a dir que les llengües “evolucionen” i que el poble les fa a través dels anys. Això podria ser vàlid en cas d’una normalitat, per a una llengua no odiada per ningú, però no per a una que defineixi una ètnia que volen sotmetre per dominar-la i regir-la d’acord amb els propis interessos: quan una llengua és sotmesa a aquest atac persistent no evoluciona, no, sinó que es corromp i perilla de desaparèixer. Repareu que qui sempre, ja de naixença, ha dit les coses malament, perquè les ha sentides malament de petit de part de pares i ambient, les diu amb tota normalitat i sense que li facin mal d’orelles, i es nega a admetre que puguin fer mal d’orelles a ningú o que estiguin mal dites.

   Ho nota molt bé aquell vell que ha viscut èpoques reculades, quan encara hom parlava una llengua acceptablement neta i pot comparar, que el jove no té l’altre terme de comparació, l’antic i correcte. La dictadura de quaranta anys tingué una cura especial a lligar Catalunya de mans, pel que fa a l’ús de la llengua catalana, en públic sobretot, i la prohibí a l’escola, en les oficines públiques, en la comunicació ─l’any 1965, quan tornava d’Amèrica, d’Hondures, després de 10 anys de ser-hi, de París vaig enviar un telegrama en català als de casa per saludar-los i perquè anessin a esperar-me al Prat, i el reberen en castellà─, als mitjans de comunicació, en la documentació oficial, etc. L’imperi absolut i implacable de la llengua castellana sobre els catalans afectà la nostra parla en el sentit de “castellanitzar-la” lentament i sense que el públic català ho notés. La penetració de frases castellanes en el nostre idioma, bé que mal catalanitzades, és incomptable. En podríem assenyalar una rastellera.

  Per tant, caldria deixar de banda recels i menfotismes i fer cas dels vells, quan no els mena una fanfàrria, ans la bona voluntat a favor de la nostra estimada llengua i que són reconeguts pels competents gramàtics. En aquest camp hi ha molta deficiència i molta irresponsabilitat, fins en els alts estaments més responsables. Encara fa pes en molts, que hi podrien fer alguna cosa, aquell concepte advers que molts mantenien, mantenen, de la llengua catalana, víctimes de la violenta, i virulenta, campanya en contra seu manipulada pels successius governs castellans i delegats seus a Catalunya. Hi ha una anècdota curiosa, i en certa manera increïble, mentre s’elaborava la fatídica unidad poc temps després dels Reis Catòlics, o durant el seu regnat, no ho sabria del cert, que és que, quan hi havia d’Abat del Monestir de Montserrat un tal Cisneros, alguns fidels catalans que s’atansaven a confessar-se en la basílica de la Moreneta, sentien aquesta bella recomanació, bé que formulada en llengua estranya: ¡Hable usted en cristiano! Expressió que prefigurava el que després ha vingut, malvada expressió dels sants castellans contra una llengua que odien i voldrien perdre. Paral·lela d’aquella del bisbe de no sé on, que diu que “qui és sobiranista català no pot ser bon catòlic”. I ho diuen i ho fan com un positiu de virtut cristiana!

    Tot plegat que explica perquè poden considerar legítima la farsa del Tribunal Suprem contra els nostres presos polítics. ¿On són el sentit de la veritat i el de  la justícia?

Pere Ortís.