L’altre dia em va venir de gust anar xino-xano fins a un camp de futbol. Em feia curiositat veure quin ambient hi havia i volia contemplar les filigranes que alguna canalla pot arribar a fer amb la pilota als peus. A la mitja part, si no em vaig descomptar, vaig calcular que a sobre la gespa hi havia cinc potencials Messis, tres Lamines Yamals, un parell de Vinicius i mig Joan García (és que és molt bo, el bo d’en Joan). I per què potencials?
És fàcil! Només calia escoltar l’elevat nombre d’entrenadors (quan escric entrenadors, em refereixo a entrenadors / entrenadores / entrenadoris / altres, que ningú no s’ofengui, si us plau. Gràcies!), experts, entesos, eminències futbolístiques que hi havia a la graderia i com es dirigien als seus grans futbolistes. Uff! Quin ampli ventall d’indicacions!: “Xuta, passa-la, avança, fes això, així, aixà, riu, plora, saluda, no saludis…” Vaig arribar a la conclusió que el xicot que hi havia a la banqueta vestit amb un xandall d’entrenador s’havia equivocat de lloc i havia d’anar a l’altre costat de camp, on tindria l’enorme privilegi d’ampliar el seu vocabulari.
L’opinió de què deuen pensar els infants quan reben un fotimer tan gran d’indicacions, ordres, amenaces… és millor que ho deixem per a un altre dia. També considero que la canalla són potencials jugadors professionals per l’excés de pressió a la qual estan exposats. Em va fer la impressió que eren ben pocs els qui gaudien de l’exercici. Potser tenim un problema quan el benestar depèn de si entra o no la piloteta. Està bé guanyar (i perdre!), però a costa de què? I a aquesta edat…
Ep! Alhora, aquestes eminències futbolístiques també ho són de la lingüística, sobretot, gràcies a l’elevat repertori de floretes que dediquen a l’àrbitre. La més suau “Àrbitre, fes bé la teva feina” i la més graciosa “Gamarús”, en Vegeta estaria orgullós de qui la digué. D’acord, sí, l’àrbitre era un paquet, però la seva mare, suposo que ben poca culpa en tenia.
En fi, espero que entengueu que ho he exagerat una mica, però sovint l’escena es repeteix un cap de setmana i un altre a la majoria de camps de futbol. I continuarà essent així si no s’hi posa remei, perquè la canalla, per bona o mala sort, tendeix a seguir l’exemple dels pares.