Una més, i no poc important , de les conquestes dels governs socialistes, ha estat la de la “mort digne”. El dret a l’eutanàsia quan ja només queda l’opció de patir, fins que arribi la mort. Ningú ens ha dit que haguem vingut en aquest món a patir. Al contrari, hem de poder viure i gaudir dels anys de vida que la salut ens permeti. I tant important és trobar remei als nostres mals, com poder posar-hi fi, quan creiem arribat el moment. 

Ha costat anys, molts anys, i moltes mobilitzacions i crides a arribar acords entre partits, per a poder fer possible aquesta aspiració. I, precisament aquests anys i aquestes lluites ,han servit per arribar a una legislació molt detallista i amb plenes garanties pels peticionaris. Queda clar, doncs, que ens pertoca complir-la i fer-la complir. 

Precisament per haver arribat a un gran consens, produeix ràbia i indignació que determinats grupuscles, busquin vulnerar-la sota supòsits de protegir o salvar persones. Uns d’aquests activistes, es fan dir “advocats cristians”, a la recerca de familiars de persones que han demanat posar fi als seus patiments, perquè impugnin la decisió i busquin allargar-li el sofriment. 

Tenim ara, el cas de la Noelia, que està omplint amplis espais ,en tots els mitjans de comunicació per la tossuderia d’anar a totes les instàncies judicials amb el pretext que un pare, pot impedir que una filla, major d’edat, amb plena consciència, accedeixi a un dret legal. I amb una Justícia, lenta i complicada, s’han d’anar saltant els tràmits, mentrestant la pobra Noelia, pateix sense remei.

Aquest és el cas actual, però n’hem tingut altres que al final del recorregut, han pogut sortir del cercle en que algunes d’aquestes organitzacions els havia ficat, però això no pot continuar així. S’ha de preservar la voluntat de la persona, una vegada ha passat per tots els filtres que estableix la llei. No poden sortir, suposats amics, i/o parents, que per interès personal o per altres causes puguin entorpir el procés. 

Tots els casos, tinguts fins ara, han de ser estudiats i avaluats, a fi de permetre algun canvi puntual en la legislació que tanqui aquestes portes pel darrere. I és que en tots els casos s’hi veuen mans interessades i ben poc esperit solidari i de respecte. Segurament que tots coneixem algun cas i costa d’imaginar com de frustrant i decebedor és un allargament de vida, que no és vida. Solament, patiment. 

Diria més, caldria establir sancions contundents, contra els qui vulguin entorpir la voluntat i decisió dels qui han gestionat i tramitat el dret de morir dignament. Ningú ha de poder jugar amb un dret fonamental com aquest. Prou de temps i sofriment ha costat, arribar a assolir-lo.