Poc a poc, però de manera progressiva i constant, els que vivim en el món rural, ens sentim “okupats”, en tots aquells espais dels quals anys enrere gaudíem . El creixement del país, en habitants, produeix una massificació de vida en les grans àrees urbanes que motiva la necessitat de sortir-ne, ni que sigui per unes hores. Milers, desenes de milers de persones, busquen arreu, on poder gaudir d’un mínim d’aire fresc, i vida natural, abans de tornar a l’eixam habitual. 

I ens toca als que vivim en el rere país, rebre totes aquestes allaus, amb tot el que suposa de pèrdua de qualitat de vida, i fins i tot de seguretat. Les nostres carreteres s’omplen de centenars de ciclistes, i al mateix temps de centenars de motoristes, tots plegats, units a milers de vehicles, plens de gent que busca qualsevol indret per parar i “okupar” espais, privats o públics. 

Es així com els de tota la vida, hem perdut possibilitats d’anar a les rieres dels nostres territoris, als gorgs on des de petits ens banyàvem i vam aprendre a nadar, on en caps de setmana o festes especials, buscàvem per anar-hi a passar el dia. Això, s’ha acabat. Des d’ara i fins a finals de setembre o principis d’octubre, tots els espais, tots els indrets queden “okupats” per grups, colles o famílies que en prenen possessió des de primeres hores del matí fins darreres hores de la tarda. Allà hi podem veure, en espais reduïts, vint, trenta o quaranta persones, acompanyades de vuit o deu gossos que saltaran, menjaran i deixaran la seva empremta, sense ser conscients que el medi natural té uns límits per sobreviure.

I no solament “okuparan” espais, en general, sinó també els protegits per llei, per tal d’evitar la seva degradació i destrucció. En els propers dies, petits ajuntaments, amb pobres mitjans, hauran de posar en marxa campanyes de prevenció i prohibició d’acampada, visita i bany, en zones com Riera de Merlès ( Berguedà), Ribera Salada ( Solsonès), Torrent de la Cabana ( Ripollès), només per enumerar-ne uns pocs, dels centenars existents a tot el país. 

Es una lluita esgotadora i desoladora, per manca d’un mínim de respecte al medi ambient i de conscienciació de la fragilitat de flora i fauna, davant l’allau de gent que creu tenir el dret a fer ús del territori, amb plena i absoluta llibertat. Alguns creuen que amagant les deixalles sota mates de boix, o posant-hi uns quants rocs al damunt, és suficient perquè el problema quedi resolt. Altres es banyaran i aprofitaran per utilitzar sabons i xampús per fer neteja, i tots plegats faran les seves necessitats , una mica per tot arreu. 

Els ajuntaments que tinguin espais protegits per llei, hauran de demanar ajuts per a contractar alguns informadors, per mirar de contenir l’allau, i veuran que només en base a sancions dures i contundents, se’n sortiran mínimament, no sense constants problemes i conflictes. Els cossos policials no donen l’abast. De fet, hem de parlar de Mossos i Guardes rurals, insuficients per a vigilar i protegir centenars d’espais especials, de manera que només el final d’estiu permet poder recuperar una mínima normalitat que cal aprofitar per fer neteja i constatar els danys causats. I així fins les noves onades que segons el temps poden arribar la propera Pasqua, o una mica més tard. Queda clar que sense la deguda conscienciació, acompanyada de mesures molt radicals i immediates, el rere país està en perill.