Els catalans estem desprotegits i l’Estat espanyol se n’aprofita per terroritzar-nos, i a continuació ens diu: Terroristes! I és perquè aquesta paraula fa pes sobre els grans del món, suggerint el greu perill d’assassinats massius i altres bogeries sanguinàries que, sí, hem vist darrerament que van a càrrec de fanàtics religiosos i pertorbats mentals que han comés, i cometen, inoïbles atemptats. I no és pas que en siguem de terroristes, els catalans, però al govern central voldria que en fóssim, i del desig passa a donar-ho per un fet. Així justifica el terror que escampa per Catalunya, acumulant  sobre els millors dels nostres i més actius qualificatius de delinqüents, rebels, conspiradors i traïdors, primer a fi de creure-s’ho ells mateixos i després perquè s’ho cregui el món. I els tanca a la presó.

   I tot perquè volem ser lliures i hem proclamat la nostra República Catalana. La qual cosa el govern central no pot admetre, perquè ho considera un atemptat greu contra l’hegemonia de Castella, a la península ibèrica, i perquè Castella sempre ha manat, sempre ha desconegut els drets humans dels pobles que domina, sempre els ha xuclat els béns que produeixen, sempre els ha creats entrebancs perquè no se li escapin de la fèrula i pugui mantenir-los emmordassats i subjectes. És evident que hem arribat a una etapa final de nervis, veient Castella que la cosa se li deteriora, i li és un amarg destorb que porta clavat en vista de la sinceritat en la disposició de cercar la plena Sobirania de casa seva, els catalans. I per això: terroristes! Com si ells no ho fossin. I ho diuen per treure’s l’ànsia del damunt. I allò que més els molesta és que els catalans actuïn sense violència i per això més s’enrabien i més impulsats se senten a tractar-los de terroristes.

   Em creuria que poc crèdit arrepleguem pel món amb aquesta estratègia. L’únic avantatge que tenen és que el món desconeix la nostra història, la veritable Historia de España, que si la coneixien, prou que no s’hi mostrarien tan ensopits. Cal fixar-se com aquest motiu de terroristes s’ajunta a uns quants més, com és ara delinqüents, sediciosos, traïdors, que no expressen cap realitat, però sí el desig de part seva que fos així tal com ells ho necessiten i s’ho imaginen, que són dos estadis d’una ment vexada pel disgust, per la por que els seus sotmesos se’ls escapin i pel refús de la realitat que canta.

  Vegem-ho, per exemple, en els fets que tingueren lloc l’1 d’Octubre de l’any passat, en uns quants centres d’eleccions de Barcelona. Les cues de ciutadans catalans per votar aguantaven en pau i equilibri i de cop i volta la policia, la guàrdia civil començaren a violentar la gent i a clavar-los cop de porra. Veiérem noies arrossegades per terra, estirades i arrossegades pels cabells, una senyora amb el trep d’una porra al cap d’on li sortia galets de sang, senyora que no tenia cap traça d’haver estat terrorista, homes i xicots aporrinats sense mirament pels qui no eren terroristes, ni que sembressin el terror. Hi havia la guàrdia civil que, en temps de Franco sembraven el terror per Catalunya, obeint les ordres del botxí que volia mutilar Catalunya a totes totes, que regnà quaranta anys a base de terror, afusellaments i supressió de drets de ciutadans a desdir. I ningú no el posà a rotlle, ni li ha dit terrorista. Els avis i padrins del PP l’aguantaven amb deliri precisament per això, perquè practicava el terror a benefici i profit dels enemics de les llibertats a la península i de l’engreix de Castella.

 Aquesta història amarga el PP la nega en rodó, no fóra mai capaç de reconèixer-la i no diguem de demanar-ne perdó. Això és un impossible metafísic. Però en canvi tenen la capacitat de calumniar, d’inventar crims inexistents i de proclamar terroristes.

  Catalans, endavant i fora. Trepitgem tota aquesta misèria, inoïble misèria, i cerquem la nostra llibertat i arreglem casa nostra com més ens plagui. Que no hi ha pas possibilitat d’una entesa, d’un diàleg, d’un compromís pacífic i civilitzat. Aguantem la maltempsada, que el món ho anirà veient i  acabarà per arraconar-los i protegir-nos. Sobretot no perdem mai l’esperança, que som molts, cada vegada som més i un poble unit i disciplinat, pacífic, surt al capdavall amb la seva.

Pere Ortís