No m'agrada la novel·la negra. Ni els personatges assassins ni els assassinats. No em distreuen;  si no puc evitar compartir alguna pel·lícula (La Infiltrada vaig patir molt), m'adono que no m'esbargeixen com necessito. Hi ha molts lectors a qui els encanten, les novel·les negres. Segurament, els permeten una evasió més alliberadora que a mi.

Tanmateix, en un article recent de l'Ara, Núria Juanico em feia una interessant descoberta com a dona i com a feminista.

Camila Läckberg és una popular escriptora sueca de novel·les policíaques. Des de petita, ja li agradava escriure però va estudiar Econòmiques per guanyar-se la vida. Amb tot, l'economia la hi esmunyia tristament. Llavors, la família va regalar-li un curs d'escriptura sobre crims i ja va poder començar la seva primera novel·la.

Ha publicat moltes obres, ha estat traduïda a moltes llengües i té dos importants premis.

Però a mi, només m'interessen tres novel·les. Les que tenen com a protagonistes a la Faye: Una gàbia dor, Ales de plata i Somnis de bronze.

Faye és un personatge nou i diferent. És una dona obsedida per posar fi a les vides dels homes que li han fet mal.

Els homes, ja no en la ficció sinó en la realitat, han matat moltes, moltíssimes dones. I hi estem acostumats.

Però les dones literàries solen acabar deixant que l'amor passi per damunt de tot. Fins i tot de les seves professions.

Läckberg no sols crea un personatge nou, sinó que planteja un nou enfocament de l'empoderament femení: a la tercera novel·la: la Faye busca el seu pare, que acaba de sortir de la presó, per matar-lo abans que ell acabi amb la vida dels qui més estima. Ella du a terme estratègies moralment del tot qüestionables, per aconseguir els seus objectius.

Però si canviem la Faye per un home, ja no ho trobem provocador. El que l'escriptora valora com un encert, molts l'han acusada de ser un defecte. Perquè Faye actua com un home.

La venjança és el tema vertebrador de les tres novel·les. Perquè si algú t'ataca, et pren el poder. I l'única manera de recuperar-lo és venjant-se.

L'autora no sent cap llàstima pels homes que han estat acusats injustament. Al llarg de la història, hi ha hagut infinitat de dones acusades injustament i moltes han estat cremades per bruixes (quan en realitat guarien els seus conciutadans). Li fa molta ràbia la gent (dones incloses) que diuen que el Me too ha anat massa lluny.

Actualment, parlem molt de la sororitat femenina. Però encara és poc visible. En ajudar-nos a nivell familiar potser sí, però a nivell professional, no. Les dones, moltes vegades, som els nostres pitjors enemics i tenim una clara tendència a competir entre nosaltres.

En canvi els homes, fins i tot quan han comés faltes greus, es recolzen amb sentit de manada.

I és que és millor que no comencin a proliferar dones Faye. La ficció pot donar idees errònies. Però si homes culpables s'haguessin, per exemple, cremat com dones innocents, potser aquest personatge ja no existiria. La venjança que planteja arrenca de la impunitat i la indefensió.