Defensar la llengua és cosa de tothom. Utilitzo aquesta expressió universal per referir-me a tots els catalans conscients i responsables. Vull dir que cadascun, sigui quina sigui la seva situació en la vida, té el dret i el deure de considerar la seva llengua i de defensar-la d’aquells que l’ataquen o que, simplement, la menyspreen. I per fer això no s’han de prendre actituds bel·licoses, sinó que cal fer-ho amb bones maneres i amb respecte a les persones. Si ens hi impliquem amb grolleria, obtindrem tot el contrari d’allò que ens proposem; és aleshores que despertem aquelles ganes d’enviar-nos a pondre que tantes vegades veiem, és clar que de part de subjectes que no es mereixen la correcció.

I dic això de situació en la vida perquè és diferent el cas d’un lletrat, d’un lingüista, d’un mestre d’escola, que el d’un ciutadà comú i corrent que no té càrrec pedagògic, però que és català. I el primer estadi, el fonament d’aquesta acció de defensa de la llengua, és conèixer-la, perquè no es pot estimar ni defensar allò que no es coneix; i la llengua catalana és la gran desconeguda dels catalans. Per sort, si d’una banda hi ha enemics
poderosos que amenacen perillosament la nostra llengua, també observem que hi ha una bona reacció en les empreses a anunciar-se en un català correcte, també de part de les autoritats i de molts i molts ciutadans notem aquesta nova tendència. De part dels nostres mitjans, TV3 i Catalunya Ràdio que han fet l’esforç de millorar el seu llenguatge. Tot plegat ens ha d’animar a posar-nos a conèixer la nostra llengua, veure o escoltar els mitjans de comunicació i fixar-se com parlen, veure el cine en català i fins comprar-nos una gramàtica i un bon diccionari que aquesta n’és la millor manera. Hi ha llibres de correcció lingüística que són molt pràctics i bé val la pena de tenir-los a la nostra biblioteca a punt de consulta. La bona voluntat a favor de la llengua, allò que fem en el nostre reconditori, en silenci, en la millor soledat, resultarà en la seva forta i recta presència pública, l’esforç i el treball que fem a nivell individual, fructificarà en un català normalitzat i amb vida assegurada davant la intriga de l’estat i dels tribunals espanyols per tombar-lo.

Us encoratgem a prestar atenció a la nostra llengua, perquè la pobra indefensa i amb escassa estimació dels catalans, travessa una crisi ben forta i que a la llarga amenaça de suprimir-la. I amb ella desapareixem nosaltres com a nació. I això és el que cerquen els seus poderosos enemics perquè saben bé que la llengua és l’ànima d’un poble i allò que distingeix una nació d’una altra i, morta la llengua, morta la nació i morta una nosa
imponderable per a l’Estat que vol imposar la seva única llengua a tot el conjunt de pobles que domina i asfixia. Ja hem vist com la Constitució espanyola afirma que les altres llengües parlades en l’àmbit estatal són patrimoni de l’Estat i l’Estat les preservarà i les fomentarà. La imposició del 25 per cent de classes en castellà a les escoles catalanes és l’exponent actual d’aquesta cura protectora de l’Estat espanyol, tan entranyable, sobre
les nostres llengües nacionals, és una pura farsa.

I parlant de mestres d’escola, cal exigir-los una garantia que no ompliran el cap dels alumnes amb algo, cole, en vez de, tenir que, vale. Sí, hi hauria d’haver, abans d’admetre un mestre a la docència, un examen bàsic i intel·ligent que certifiqués que el mestre parla un català net i autèntic per transmetre’l als alumnes. I potser que cada municipi tingués un o uns quants inspectors que visitessin les escoles i veiessin com la llengua hi és
tractada i quin català parlen els alumnes com a resultat de la cura que els mestres esmercin a complir amb la seva obligació de millorar la llengua i de fer que els alumnes la parlin neta per portar un bon missatge a la família i en totes les seves relacions socials.