Els catalans estem sotmesos a un poder foraster que s’ha adjudicat la batuta del concert ibèric i dicta a les altres nacions que l’integren com han de ser i com han de pensar. I molts catalans no s’adonen que aquesta situació és una injustícia flagrant, més aviat un gros segment dels nostres ciutadans es creuen que aquesta situació és normal i justa i s’hi ablaneixen amb un convenciment que va de primera al manaia central per a exercir el seu despotisme i la privació de la llibertat a tot aquell que no sigui ell mateix. És el gros efecte de la guerra de Franco. L’home tenia la seva raó, a Catalunya hi havia una colla de descamisats que aprofitaren les llibertats republicanes per fer desordres grossos, cremant esglésies, matant capellans i ciutadans religiosos, fent malbé tresors arquitectònics i per això aquella gent mereixien una repressió violenta ─i això fou la guerra de Franco. Però ni ell ni moltíssims catalans consideraren que aquells descamisats no eren Catalunya i que, de fet, molts catalans lluitaren en el bàndol de Franco.

Però calia declarar Catalunya culpable de la guerra i castigar-la, descastar-la. I no veien que pràcticament a totes les nacions peninsulars passà el mateix, hi hagué els mateixos desordres grossos, fins a Castella i si calia castigar i descastar Catalunya, també calia castigar i descastar Castella i les altres nacions. Només a Euskadi no feren aquests desordres grossos, malgrat tot també han estat tractats com els catalans.

Arran d’això molts catalans perderen el nord i es giraren contra casa seva. I encara dura, majorment en les dones catalanes que no han sabut analitzar la realitat de les coses. Recordem-nos d’allò que digué per telèfon una senyora catalana al bisbe Deig: “Com pot tot un senyor bisbe dir-nos que hem d’estimar Catalunya?”. A Tàrrega, amb un grup de sobiranistes, planejàrem de portar un senyor de Barcelona que donava conferències de caire nacionalista i vingué a trobar-me una veïna absolutament escandalitzada per allò horrorós que volíem fer, tractant la conferència com un absurd i un crim. Aquestes dones han fet molt de mal pel seu criteri desviat i contrari als seus veritables interessos de catalanes amb el privilegi de tenir una llengua pròpia i una nació que n’espera adhesió tan
indispensables de part de la branca femenina per a obtenir la Llibertat i la Sobirania que anhelen els bons catalans. Es veu que això d’independència els fa sentor de guerra i temen pel seu marit i pels seus fills.

D’aquesta aversió a casa seva molts autors en diuen “auto odi”. I el defineixen així: “Si tanmateix hem de desaparèixer del mapa, més val que sigui com més aviat millor”. I qui ho ha dit que hem de desaparèixer del mapa? Prou que n’hi ha que ho han fet córrer. I cal treure’ls la careta del davant, siguin veïns, siguin catalans. Cal instruir la massa que viu dintre les nostres fronteres i fer-los veure que, fora de guerres i d’atacs a la nostra identitat i a la nostra llengua, la “unió”, la submissió a Castella, no ens ha portat res de bo, mireu la història, tot ha estat negatiu, advers, encaminat a controlar-nos i fer-nos desaparèixer. Aquest masoquisme dels catalans té un sentit com el d’allò que Marian Vayreda narra en la seva novel·la de muntanya, La punyalada, que diu que hi havia uns presoners de casa bona d’uns facinerosos que el mantenien presos i els maltractaven, i passat un temps, “quan veien els seus senyors els saltaven a la cara per a estimar-los, com ho fan els gossos amb el senyor brutal que els tracta a bastonades”.

Per això les raons que tenim per ser independents són unes quantes. I cal vindicar-les davant la massa a fi que tot ciutadà que viu entre nosaltres vegi clar que ens convé la independència, sense cap mena de concessions a les idees de federació o de sistemes semblants, perquè aniríem al mateix i els veïns no són capaços d’un respecte i d’una pràctica d’atenció als drets humans dels altres. Inculcar amb valentia el dret de tota nació a l’auto determinació que els benemèrits veïns neguen radicalment. Veieu si hi ha possibilitat de cap entesa o de res de constructiu que no sigui governar-nos nosaltres mateixos. L’únic biaix sota el qual salvarem la llengua i la nostra nació.