L’Assemblea Nacional Catalana ha fixat el segon semestre de l’any que ve, el 2023, per proclamar novament la República Catalana. Aquesta és una notícia importantíssima, la qual cal fer conèixer a tothom, a tot català. Cal parlar-ne en cada llar, cal parlar-ne sempre que s’escaigui bé, i amb tacte i prudència cal fer-s’ho venir bé, en les situacions més delicades i fins refractàries en què ens puguem trobar. Per sort podem comptar amb el suport d’aquelles massives, milionàries manifestacions de catalans, que tantes vegades hem comentat com a venturoses, clamant per les avingudes de Barcelona i pel litoral català per la nostra Independència.

Això ens dóna una gran seguretat, és una gran sort que el poble català estigui ben mentalitzat a favor seu, i fóra un gros error deixar-ho refredar, no aprofitar aquest període d’eufòria per proclamar la nostra Llibertat i plena Sobirania. És, simplement, l’exercici del nostre dret a l’autodeterminació. Va contra el sentit comú i la justícia universal que un poble en domini un altre i interfereixi en la seva vida interna. Si el poble que ens domina no hi està d’acord, és problema seu, del seu pa farà sopes.

Adéu, siguem amics, mantinguem bones relacions peninsulars, però cadascun a casa seva, que l’agenci al seu gust, que la faci ben gran, però que cap es posi de manefla a casa de l’altre, A l’ANC li hem d’estar ben agraïts i hem de celebrar de manera expansiva que ens governi i ens meni a la desitjada llibertat. I aquí hi aplicaríem aquella dita llatina, sense cap gana de pedanteria i sí de donar força al que dic: Bonum est sui difusivum, “El bé de si és difusiu”. És un gran què per a Catalunya, és el do suprem de la llibertat, per tant al difondre’l, cal expandir-lo, cal desitjar-lo.

Cal deixar de banda els escrúpols segregats per aquells persones timorates que es deixaren aplanar pels crims comesos en la revolució del 36, quan Franco declarà la guerra a la República espanyola. Sí, tots aquells crims foren un gros desastre, s’ha de reconèixer, però deixar que aquells crims ens aplanin tota la vida i ens la podreixin, tampoc no pot ser admès. Alguns volen suposar que allò era Catalunya i que, per tant ella se la de carregar. I no senyor, allò no era Catalunya, ans eren quatre descamisats que no tenien res a veure amb la neta i tradicional Catalunya. En aquest aspecte cal filar ben prim i precisar conceptes.

No eren únicament catalans els qui cometeren desastres. Ja vaig contar una vegada allò
que em digué una monja de Vall Donzella al Monestir de Barcelona. Que durant aquella
revolució uns milicians entraren a escorcollar casa seva i un, en obrir un calaix, veié una
senyera plegada dintre i digué als acompanyants: ¡Vamos, que aquí son rojos! Sense
que vulgui excusar els catalans que mereixien garrot pels crims comesos. Però així com
alguns espanyols, i també catalans, volien suprimir la llengua catalana i Catalunya
perquè s’hi cometeren desastres, també convenia suprimir la llengua castellana i
Castella perquè allà també cometeren desastres.

Acabada aquella guerra incivil i desventurada, el que cal fer és actuar tots plegats perquè no torni a esdevenir-se mai més. Ni a la Península ibèrica, ni a Europa ni al món.
I que en l’ambient de pau que hem creat Catalunya trobi sense vessament de sang, ni cosa que se li assembli, el do merescut de la seva plena Sobirania.