Això de dir la justicia española, és inapropiat, com tampoc no pot ser dir la justícia hongaresa, o la justícia malabar. Dir que un judici serà fet sota la justicia española, vol dir que hi serà feta la justícia segons el fandango, és a dir, sota el ¡Viva tu mare, olé, viva Triana! Adoneu-vos

com per aquesta línia van els fiscals i els jutges castellans, la del torero fàcil, que xala abusant d’una víctima . La Justícia és un virtut tan alta, tan crítica, que és una de sola, i no admet matisacions. Una de sola a l’univers, un sol criteri aplicable a tots els homes i dones d’aquest món, que està escrit al cor dels estels, al del vent i al del mar. S’aplica a tot home, nat de
dona, a tota dignitat humana, que és igual en el pigmeu i en el más grande de España. Sí, la Justícia és la Veritat, i la Veritat és una de sola, “i la Veritat us farà lliures”. ¿Hi ha llibertat als tribunals castellans?
No, hi ha l’esclavitud sotmesa a l’odi i a la set de venjança. La Justícia no pot inspirar-se mai en criteris de racó de mont, on imperin passions baixes de ràbia i d’indignació perquè n’hi ha que volen ser lliures, ans ha d’obeir criteris universals i admesos per tots els homes ─admesos per Déu, per als creients, autor de tota Justícia i de tota Veritat. Del moment que les
decisions d’uns fiscals o d’uns jutges són sedassades i refutades fronteres enllà, aquelles decisions són partidistes, són tancades al ridícul circuit local, volen imposar al món unes falsedats que el món no es beurà, presenten a l’atenció dels homes un producte forçat i inspirat per mentalitats brutes per la passió i la misèria humanes. Els jutges que fan de
l’odi i de la venjança joguina i instrument de les seves sentències, van per un camí molt errat, totalment contrari al seu càrrec. Càrrec molt alt, sagrat, que requereix molta saviesa i molt equilibri temperamental.

De manera que els tribunals castellans haurien d’obrir les finestres ben obertes per tal de deixar entrar l’aire fresc de la raó universal i no pesar llurs decisions i sentències en la balança ridícula de la seva mentalitat pertorbada per segles de pràctiques que, per agradoses ni que contràries al gust i conveniència d’altres, s’han mantingut i han passat a formar part
del geni equivocat en la situació, feliç perquè aixafa humans i els sotmet a les seves lleis , exclusives de la Llei Natural. Comte que hi ha altres fills de Déu, com tu. Compte que no ets més que ells, i condemnant-los, i encarcerant-los, pots ofendre el Pare comú i sotmetre’t
irresponsablement a allò que diu que “en la mesura que mesuris els altres, seràs mesurat”. No s’hi val a triomfar, de moment, no s’hi val a saltar de goig perquè les meves víctimes s’ofeguin a la presó... i després ¿què?
La virtut de la Justícia és una de sola i no pot ser traïda mai per mai. I sobretot cal pensar que fer festa d’aplicar-la en forma d’injustícia sobre uns indefensos ─aplicar-los-hi sobre el suport de tancs, guàrdia civil, canons, exèrcit, míssils com els venuts a l‘Aràbia Saudita─ pot ser un error fatal. La Justícia no pot ser camuflada amb caretes i matisacions i
desfigurar-la un jutge és una greu iniquitat contra el seu càrrec que tard o
d’hora li segregarà mals de cap seriosos.
I als catalans us diria que no hi patiu, que aquestes coses són molt altes i molt perilloses per als qui les manipulen amb irresponsabilitat, i que un ambient tan cru d’injustícia i de falta d’oxigen no pot durar i, com deia en una altra ocasió, no necessàriament s’ha de resoldre en contra de Catalunya i de nosaltres, sempre, sempre, que no anem contra ningú i sí que actuem segons el dret natural de decidir el nostre esdevenidor a favor nostre i com més ens plagui. Aquesta Justícia tan clara i aquesta Veritat tan òbvia han d’imposar-se finalment, com s’imposarà a favor de tot poble del planeta que procedeixi sense violència i amb pau en seguiment del seu dret.
La Justícia cal escriure-la sempre amb majúscula i tractar-la amb un temor reverencial, que no és pas qüestió de riure, ni pot ser instrument de vils maquinacions i venjances.
Pere Ortís