D’ençà del malanat esposori de Ferran el Catòlic amb Isabel de Castella, qui mana i ha manat a Catalunya ha estat Castella. Mitjançant primer els Àustries, després els Borbons i en la seqüència històrica  dictadors, militars i polítics. Ja es veia venir en aquella premonició del tanto monta, monta tanto que era la fórmula imaginada per castellans i governs centrals per atorgar tot el protagonisme del bé històric que es feia a la península i des de la península en el món, exclusivament als castellans. I sota aquest concepte fou escrita la història deixant-nos-en a nosaltres ben escassa engruna. Poso per cas, la victòria de Lepant, sobre els turcs amenaçadors de l’Europa cristiana, atribuïda per castellans i govern central a Don Juan de Austria, fill il·legítim de l’emperador Carlos V, que era un pipioli de 22 anys sense cap experiència naval, quan els veritables cervells creadors de l’estratègia que donà la victòria als cristians foren l’almirall Andrea Dòria, dels Estats Pontificis, (Pius V) i l’almirall català Lluís de Requesens.  

  Dintre d’aquest imperi de Castella a la península i sobre cada nació ibèrica ─ja comentàrem que Portugal, unida per força a la unidad castellana per Felipe II, veient quin pa hi llescaven, en aquella unidad─ se n’escapolí així que pogué i els digué bon vent i barca nova. Catalunya també ho volgué fer en unes quantes ocasions històriques, la guerra dels Segadors, en la guerra de successió al tron d’Espanya, aliada d’austríacs, d’anglesos, d’holandesos, que la deixaren a l’estacada quan ella somniava en un República lliure i sobirana, i que l’abandó culminà en l’assalt a Barcelona l’onze de setembre de 1714, quan forces franceses i castellanes assaltaren Barcelona. Val a puntualitzar que mai els catalans hem estat vençuts per forces castellanes soles, sempre hi ha hagut forces forasteres pel mig, com en aquella ocasió n’hi hagué de franceses i en la guerra de Franco n’hi hagué d’alemanyes i d’italianes.

  La rebel·lió dels catalans a favor de casa seva lliure ha exaltat les passions dels castellans i s’han proposar de tenir-la subjecta a la seva voluntat, de posar-se a casa seva a manar, a prohibir, a concedir, a perseguir, imposant el seu sistema polític, lligant Catalunya de mans als moments crítics per tal que no pogués valdre’s per si mateixa, com en el cas famós de Franco enviant onades de castellanoparlants a Catalunya i prohibint l’escola en català, mitjans d’informació en català, ús en públic del català, el qual tan sols era   permès en celebracions de caire folklòric.

   Ara Catalunya vol fer-se justícia de tota aquesta història infamant de no ser mestressa i senyora de casa seva i és víctima d’una persecució rabiosa i irracional perquè d’allà per res del món volen perdre la paella pel mànec sobre Catalunya. I, senyors, ja n’hi ha ben prou. Heus aquí la raó de tant de daltabaix i de fer el cafre jutges, jutjats, govern i polítics, especialment els del PP i Ciutadans.

  I és que el costum secular de manar sobre Catalunya i de controlar-li l’aigua que beu ha creat un hàbit encarnat als ossos de govern central i comparsa de manar-nos i ara no es poden concebre sense aquest atribut, ha creat una tendència vital, ha creat un dogma, el de la unidad, i per aquesta raó, per exemple el bisbe Cañizares dirà que no es pot ser nacionalista català i catòlic. No ho poden entendre d’altra manera, ni que siguin homes de carrera i amb l’obligació de ser equilibrats i justos jutjant els altres que no siguin ells. Raó per la qual els nostres capdavanters són a l’exili o a la presó.

 Després, i també com a seqüela d’aquest vell costum de manar-nos, la plèiade dels del PP i de Ciutadans es manifesten a Barcelona, el dia de la seva Hispanidad, i criden desaforadament, embolicats amb banderes imperials, imposant-nos l’hibridisme España-Catalunya, que saben bé que equival a la mort de la llengua catalana, de la identitat catalana i de la nació catalana. Es diuen catalans, però no en són, és pura hipocresia i per tal d’enganyar-se i d’enganyarnos.

  I que bé que ens haguem despertat, finalment, i vegem on és la nostra salvació, encara. N’hem d’estar contents, i no témer-los, com fa el Molt Honorable Senyor Torra i fa el Parlament amb el seu President. Insistim mil vegades que estem apuntalats sobre el nostre dret, dret natural i humà, i no hi hem de renunciar mai, vingui el que vingui, que un dia ens en sortirem, perquè no n’hi ha d’altra. I segur que donem i donarem la mà a molts d’altres.

Pere Ortís.