Proliferen els escrits ridiculitzant els catalans que militen per la independència de Catalunya, alhora que els textos acusen la varietat de motivacions que els mouen a expressar-se sobre el subjecte. Hi trobem de tot. L’exigència de controlar l’emoció malgrat la repressió policial exercida pels guàrdies civils i pels tribunals, tractant de bufanúvols i cercadors de la lluna en un cove als encara militants que volen escriure recte en les línies tortes que ens han traçades els tribunals castellans, la set de sensacionalisme oposant-se a l’opinió dels catalans de bona voluntat, les ganes ocultes de negar-nos del dret a l’auto determinació, són misèries humanes que s’acumulen en aquesta activitat bruta contra Catalunya.

No en visquem distrets. Sapiguem que l’odi no descansa i allò que veiem sobre i contra nosaltres del Decret de Nova Planta ençà se les ha pensades totes, i se les pensa totes a cada moment i conjuntura històrics. Per això, esperem-nos-ho tot i allò més deleteri que no ens esgarriï la nostra bona marxa: traguem mascaretes de les cares, posem de manifest la hipocresia que detectem en certes aproximacions de bona entesa i de comprensió, que si no se n’haguessin esdevingut en la llarga i trista història secular, ja no hi cridaríem l’alerta.

El nostre Molt Honorable Pere Aragonès es fa la il·lusió que amb aquesta gent de Madrid podrà establir un diàleg de sinceritat, però va errat, no en són capaços, tenen por i li diran a tot que sí, per cabrejar-lo, per marejar-lo, però a l’hora de la veritat el deixaran a l’estacada. No volen que apareguin en públic les nafres ocultes del regne d’Espanya, volen continuar enganyant el món amb aquell lema que l’Estat espanyol és una democràcia de dalt a baix, quan de democràtic no en té res, ja que conté un grapat de jutges deshonestos i corruptes, governants al centre que es deixen portar pel seu odi a Catalunya i financers que administren els impostos i tresors del catalans i de la resta de peninsulars només per al bé de Madrid i deixen Catalunya i altres dimensions de l’Estat a l’escapça ─allò que alguns de molt encertats anomenen clavegueres del ‘Estat Espanyol.

Ara digueu-me si, amb aquesta abundant porqueria, no n’hi ha per engegar- ho tot al botavant i cercar el nostre govern propi i establir una frontera prou alta i segura perquè no es fiquin a casa nostra i ens deixin fer la nostra vida en pau.
D’acord que no cal establir fronteres, sinó més bé suprimir-les, però és mentre arribi la veritable Unió Europea on tota nació sigui Sobirana i mestressa de casa seva i del seu territori material, que es l’ideal europeu. I, si això no fóra viable, seríem els mes miserables dels homes.

Però esperem-ho de la nostra Europa. Que a Catalunya li toca posar-hi també el seu graner d’arena de col·laboració, havem de fomentar allò que és ben nostre i ens afecta de ple. Tal com es mostra l’Estat espanyol de falsari i de mala voluntat, el camí més efectiu que podem prendre els catalans és el de treballar perquè es materialitzi la Unió Europea, on tindrem cabuda i serem veritablement a casa nostra.