Els catalans som una mena de gent que hem hagut d’aguantar les maltempsades que la història ens ha fornit, a través dels segles de foscor i de decadència que ens ha tocat de viure sota el règim enemic a què ens ha sotmès i és el nostre propietari i senyor, la històrica Castilla. Hem hagut de rosegar els infortunis caiguts sobre la dissortada Catalunya sense al·licients, sense l’espera d’un demà més bo, veient els catalans sincers de més seny i de consciència nacional com el comú de gent nostra es castellanitzaven, fets joguina d’una rentada de cervell, fent amb això el joc a la metròpoli, perquè adquirissin un mal concepte de la seva pròpia llengua i en general de tot ço català, per acabar fent la gara-gara als camuflats dèspotes, disfressats de corders. Marian Vayreda, en la seva novel·la “La Punyalada”, diu que els presos d’uns malfactors que els maltractaven i rebregaven la seva dignitat, acabaven per saltar-los a l’esquena, quan els veien, com acaben per fer els gossos amb el propietari que els és grosser i brutal. És una cruel degradació de la dignitat.

   Situació històrica que ara arriba al seu ple i tant de bo que ho sigui com a revulsiu de la nostra secular atonia, perquè els catalans, ni que hàgim de passar per despotismes finals de repressors que no saben què fan i on van, quina factura històrica es preparen, arribin al límit de la seva aberració i creïn un atzucac que no passa, que no en té d’altra que tancar-se a casa seva, perquè la relació humana ja no pot anar més enllà i s’han demostrat incapaços de reconèixer la dignitat de les persones que es pensaven que podien rebregar per sempre més. Tancats a casa seva i incapacitats per la vergonya i el reconeixement que l’han espifiada, factors que els facin el favor de veure que no poden ficar-se més a casa d’altri a imposar-hi la seva sobirana voluntat, cosa que va contra el dret fonamental dels pobles,

   També cal considerar que els catalans hem viscut sense l’oxigen nostre, el de casa, i hi continuem vivint i, si el món està habitat per racionals, amb el sentiment innat de justícia i amb cor de carn i intel·ligència d’humans ha de trobar en aquest món i entre els homes un camí, una comprensió, una ajuda perquè puguem respirar l’oxigen que emana dels nostres arbres, del nostre mar, dels nostres rius. En aquesta situació el pitjor que podem fer és desanimar-nos i pensar que ens ho han posat impossible. Allò que ens fa més mal és la divisió dels nostres polítics, que són els qui han de mantenir el nostre optimisme i la nostra esperança i no saben veure que l’enemic es frega les mans de content amb la seva divisió i les ruques picabaralles. 

   I malgrat això mantinguem-nos ferms i no perdem l’esperança. Diu que allò que més ha contrariat al govern central, a jutges i jutjats espanyols és la fermesa i la constància en el seu ideal, dels nostres presos polítics, i que han sofert un revés seriós quan han vist que Jordi Cuixart i cap d’aquests presos s’ha reconegut culpable de les calúmnies que els han alçades. Aquests presos són els nostres veritables herois i mai els agrairem prou el sacrifici i el favor que ens fan amb la seva esperança ─”Ho tornarem a fer!”─ i la fidelitat als catalans que volem ser lliures del tot i viure en pau i feliços a casa nostra sota el guiatge d’aquests generosos capdavanters.  És massa gran per abandonar-la, aquesta idea.

   I és un dret nostre fonamental. Si fos una entelèquia, si fos una il·lusió, si fos un somiar truites, bé valdria la pena de ser formals i engegar al botavant la bestiesa, però no, repetim que és el nostre dret fonamental, el de tot poble cohesionat al planeta terra, el de tot poble definit com a nació, dret que no caduca ni resta anul·lat per l’odi que li porta aquella nació que el nega i s’enterca a negar-lo a base d’absurds i de bogeries d’irresponsables, culpables perquè les han teixides així ells mateixos secularment i ara els tenen als ossos.