Heus ací una expressió catalana a tot ser-ho i que hem perdut ─com n’hem perdut un grapat increïble, grapat increïble de mots i de frases fetes. I els qui ens n’adonem, els podríeu comptar amb els dits d’una mà. I quan ho volem corregir, fer que se n’adonin els qui baden o que estan convençuts que parlen una català perfecte, som veu que clama en un desert. I així anem tirant. En termes generals, creuria que els responsables de la llengua hi posen ben poca atenció, en tota l’amplitud dels errors que cometem en contra seu, i que amb una mica més de vigilància, tots plegats hi podríem fer més que no hi fem. Sempre ho dic: ¿Què en farem d’una República Catalana, Neta i Lliure de jous estranys, amb una llengua bruta i agenollada als peus de la que l’ha perseguida i embrutada a mansalva, quan els qui l’estimaven i volien preservar-la’n estaven lligats de mans, o amb la pistola al pit?
Bé, aquesta expressió de dalt és aptíssima per a molts casos que inclouen respiració perquè no hi ha hagut res d’advers, en un percaç, res de perjudicial, o que inclouen l’esperança de normalitat i auguri de bons efectes. Ara al seu lloc utilitzen l’expressió ‘Sense més conseqüències”, que és un servilisme i calc del castellà “Sin más consecuencias”. Això abans no ho deia ningú, naixé fa trenta, vint anys, arran del fet venturós de l’establiment dels nostres mitjans de comunicació en català.
La frase té aquest avant al qual potser no veuen la punta. En aquell temps era molt comuna la interjecció avant!, amb la qual encaixaven la nova d’una desgràcia, d’un contratemps, amb sentiment, sí, però també amb resignació i un latent esforç. Així deien: ─El noi del Pau ha pres mal. ─Avant!, venia simplement la resposta. Té una connotació, aquest avant, era allò de dir: “Mira, de tota manera endavant, que no sigui res; no ens deixem aturar per aquesta desgràcia”. En aquest sentit queia de la boca de la gent. I jo no l’he amollada en tota la vida.
I és clar, per a restituir aquestes frases a la parla neta cal un esforç, cal un deseiximent del nostre tant-se-me’n-fum, potser que us deseiximent del nostre orgull. Hi ha llibres escrits que presenten tot el ventall dels barbarismes, subtils i no subtils, d’expressions barbàriques que s’han infiltrat en la nostra llengua durant els quaranta anys de patiment i d’imposició incondicional i a tot nivell del castellà a Catalunya i ara ens hi mostrem tan frescos i despreocupats, que és el pitjor tarannà que podíem adoptar per a normalitzar la llengua, netejant-la i enriquint-la. Perquè prou que en fan de soroll amb això de ”normalitzar la llengua”, però a l’hora de fer-ho com cal, o no hi fan res de bo o es desvien cap altres camins que no duen enlloc més que a donar carta de naturalesa al cúmul d’errors admesos. Tenim la nostra pobra llengua cosida de castellanismes i això s’esdevé a tot nivell, a nivell d’altes instàncies, a nivell mediàtic, a nivell escolar, a nivell col·loquial, a nivell d’esports, a nivell de jovent, que és un pur desastre.
Netejar i enriquir la llengua amb tot allò que li hem fet perdre ha de ser un esforç sincer i comú, deixant falses excuses de banda, deixant l’orgull i l’amor propi de banda, fent cas de qui ho sap i no n’ha perdut res, en atenció a una llengua tan apta i moderna, tan heroïna, tan formosa com és la nostra, coronant-la altre cop amb la corona de Reina única de Catalunya, Mestressa i Sobirana de la seva llibertat i de la seva interna relació, aquesta culta i endreçada com pertoca.