Barack Obama, Cap d’Estat, es trobava davant un diplomàtic d’alta categoria, exactament aquell que en la seva figura acumula la fórmula de la unidad  i de la consistència interna d’Espanya, i no podia no dir allò que digué: I wish... “Desitjo una Espanya unida i forta”. És el comú denominador de la manera d’expressar-se un cap d’estat, així parlà David Cameron, referent al cas d’Escòcia, així parlà a Rajoy Àngela Merkel,  així s’expressa Hollande, Cap d’Estat de França. No en poden dir d’altra, públicament, sinó s’armaria un batibull internacional que pobres de nosaltres. És allò, també, d’afalagar-se mútuament, diplomàticament, de llepar-se amb servilisme i per raó d’alts interessos d’Estat. Vés a saber què en pensa, de tot plegat, en realitat Míster Obama, en el seu fur intern.
   Perquè té molt en ment que prové d’una ètnia, de la que és membre distingit i propulsat al poder per ella mateixa, la qual sofrí esclavatge i despotismes a dojo ─neither dogs or negroes─  i que encara en els temps que vivim tragina un recòndit, i virulent, instint de venjança. Perdoneu-me que digui que jo, en la meva persona, he percebut alguna esgarrinxada d’aquest instint, que rebrolla a la més impensada. Bagatel·les. Però Obama relega, com si no fos res, el dret a decidir el seu esdevenidor a una ètnia i l’altre dret que té tot poble de la terra a tenir un Estat propi que el meni on ell vol anar i el protegeixi d’enemics declarats o encoberts. Que cal pensar que si els negres, als Estats Units, per comptes d’estar escampats per tota la geografia dels 53 estats, estiguessin majoritàriament concentrats en dos o tres estats, seguríssim que haurien saltat a exigir un estat propi per a tot negre de la unió, o dos, o tres, els que hi calguessin, ni que als Estats Units estigui prohibit fer referèndums de secessió estatal, com hem vist en els casos d’Alaska, Texas i d’algun altre. No deixa de ser estrany per al país de la llibertat i que escriu a la constitució el dret elemental de cada home, perquè tots, all men have been created equal, “ tots els homes han estat creats iguals”, amb els mateixos drets i privilegis, segons agradava tant de repetir al President assassinat, John Fitgerald Kennedy. Caldria veure què hauria opinat el valent President, referent al cas de Catalunya, ni que es trobés davant tot un element de nissaga reial i rei sense corona davant seu. 
   De tota manera Rajoy ho arreplega i en fa un triomf comunicable a l’univers dels encimbellats. Diríeu que dóna per un fet que Catalunya n’esdevé ben esclafada en els seu plans de llibertat i definitivament esclafada, puix que s’ho pren de va debò. I el ministre Margallo, arran de la declaració d’un senador, o dos, no ho sé, dels Estats Units que es declaren a favor del dret de Catalunya, se’n fum i diu que “és un gran triomf per als catalans”, tot fent la clucaina als oïdors de mes a prop. I aquesta és l’atenció,  noble i serena, que dispensa el govern de Madrid al cas dels catalans, amenaces i sarcasmes. I pareu de comptar.    
   Sort que hem sabut, de sotamà, que a Brussel·les, un dels destacats oficials de l’Europa que volem unida, manifestà que caldrà que els governs de Rajoy i d’Artur Mas facin cap a Brussel·les, per dialogar sobre la manera fàcil, assenyada i pacífica de reconèixer el dret de Catalunya a ser Sobirana. I allí mateix l’executin.
     Senyor Rajoy, digui el que digui Barack Obama, la unidad espanyola s’oposa a la Unitat d’Europa, unitat de tots els seu pobles en un sol Parlament. Perquè els Estats no volen perdre la paella pel mànec, ni veure reduït un àpex el vostre poder. Que l’Europa dels Estats no serà mai. Serà, si hi ha seny, saviesa i auto cirurgia sàvia, l’Europa dels seus Pobles Units. I mentre això no s’esdevingui, Europa anirà pel pedregar.
 Pere Ortís