Més aviat cal dir que la majoria ja han estat esborrats del mapa. Sé que fa un cert temps que vaig escriure sobre aquesta tema, però és tan trist i dol tant que bé val la pena de tornar-hi. Configurava la situació extrema del camp a un pagès de l’Urgell, li deia que ja no s’hi sentia cantar cap rossinyol i em contestà: “Perquè el vull jo un rossinyol”? És a dir, una visió totalment materialista del camp, del tros, i dels seus pobladors. El problema va paral·lel al de l’escalfament del planeta i tots dos poden tenir unes causes ben similars, per no dir les mateixes.

En el volum de la seva Obra Completa, titulat Les Hores, Josep Pla diu que en la rodalia del seu Palafrugell ja no hi volen orenetes ─cinquantes del segle passat─ i la raó que en dóna és perquè ja no hi ha mosques. Jo escodrinyo el cel que fa ara en la segona dècada de setembre i no hi veig volar una sola oreneta ni una sola falzilla. Es veu que tant les orenetes com les falzilles s’alimenten dels insectes que volen per l’aire i, quan en tenen la
boca plena, en porten becada a les seves pelatxes del niu; deuen volar amb la boca oberta i així també l’emplenen de la humitat que porta l’aire, puix que a les falzilles no les veureu mai posar-se a terra per beure en un toll perquè tenen les potes tan curtes i les ales tan llargues que no les poden batre per a envolar-se.

De nen en vaig veure més de dues impotents a terra i les vaig agafar amb la mà i llançar al vol, i xiquets com se n’anaven enlaire sense girar-se a dir gràcies. Les orenetes si que les veiem a terra moltes vegades, especialment en llocs humits on diu que s’embruten el ventre de fang per fer el niu sota el ràfec de les teulades; les falzies fan el niu als forats de sota els ràfecs. Jo veia com les orenetes volaven fregant amb el ventre l’aigua del canal d’Urgell per després a terra pastar-hi el fang que necessiten per fer-se el niu.

Quan jo era nen vaig anar una colla d’anys a fer herba al camp ras per als conills, que eren la principal font d’alimentació de casa, i en això també hi incloc els anys de la guerra, que tenia 6 anys quan esclatà. Aquesta vida al camp em familiaritzà amb els ocells, especialment amb els més canors, i arribava a distingir-los a ells i el seu cant. Distingia ben bé una cadernera, un pinsà, un rossinyol, un puput, una guatlla, un tord, una perdiu, un roquerol, una alosa, una griva, un mussol, una òliba, una meuca (que no sé si era el mateix mussol, o la companya, que al foscant dels vespres d’estiu engegava una traca de gemecs que feia goig d’escoltar; sé molt bé a qui anomenen meuca a Barcelona).

Aquelles traques de gemecs no les he sentides mai més. Els rossinyols eren els meus preferits pel que fa a l’harmonia i als refilets del seu cant, i per la confiança que ens tenien als de casa els que s’esqueraren en un niu que es construïren en un roser d’un caminal d’allí baix a l’hort i que nosaltres respectàrem i protegírem, posant-se després sobre la glorieta, mentre hi berenàvem, per a engegar les seves precioses vibracions, dedicades a nosaltres.

Ara els ocells que veiem pel nostre cel només són tres i potser dels més prosaics: els coloms, les tórtores i alguna garsa. Tots tres mal cantadors, que els coloms de cant en tenen poc i sense gràcia, les tórtores que sorollen el cel s’ho podrien ben estalviar per la poca gràcia del seu cant i per empipadores, i les garses que xisclen com a bruixes quan presencien un desastre, però ho fan poc i no molesten. Bé, en els mesos que cantava el
rossinyol, abril i maig, en sentim algun entre els pins i en alguna altra tofa propera a la població, que ho fa amb bona voluntat, però és un cant decadent, ja fet malbé, que no puja mai a les sublimitats que adquiria abans.

Tot plegat és efecte d’allò que ha alterat greument l’ecosistema i ha causat l’escalfament del planeta: l’excés de C02 a l’atmosfera, l’abús d’adobs químics als sembrats, l’abús d’insecticides i d’herbicides que han exterminats els petits habitants de l’herbei, raó per la qual ja no s’hi sent un grill o no s’hi veu una cuca de fer llum, i segur que tota aquesta fauna menuda té un paper important i imprescindible en l’equilibri del medi ambient. També hi fa molt la tala d’arbres autòctons en moltes regions que sí que són substituïts per arbres fruiters, però aquests necessiten ensulfatada rere ensulfatada i ja hi tornem a ser. La traça que porta l’agricultura a regions desproveïdes de bosc, com és ara l’Urgell, porta tot el tirat de la desertització del sòl. I a veure com ens ho farem per salvar la vida animal i la vegetal al planeta.