Quan vivia als Estats Units, i concretament a Huntington Station, Long Island, vaig tenir la reposada ocasió de visitar la casa on naixé Walt Whitman. Dic reposada perquè m’hi arribava amb vint minutets de caminar des d’on vivia. La visita “oficial” que vaig fer-hi, i més a fons, fa el darrer capítol del llibre Nova York, la magnànima. Es troba dintre la
població vora la Ruta 110 que travessa l’illa de sud a nord i aquesta ciutat pel seu mig. Qui era Walt Whitman? Un poeta molt sui generis, molt a la seva manera, que per això mateix desorientà els seus paisans i anaren perduts amb ell per un llarg període. En principi el refusaren per no entendre-li l’esperit, el seu personal carisma.
És un poeta que no rima, ni observa cap ritme. La gràcia i la força del seu vers rauen en la vivesa dels seu conceptes i en la irrupció d’aquests sobre el context en llargs períodes escalonats. Els turistes japonesos foren els primers a copsar-lo i a valorar-lo, factor que segurament dictà als americans que paressin més compte amb l’estima que feien del seu home.
De fet, han preservada casa seva com una joia, com una estimable relíquia, l’han convertida en un museu i ara la tenen ben gelosa. Estudiant- lo, s’adonaren que havien tingut un geni en el seu medi i que li devien un tribut d’atenció i d’estudi. Walt era un talent polifacètic, un home afable i senzill, d’una gran rectitud, amb un envejable sentit de la justícia i de la pau al món. La seva figura emplena el segle XIX nord-americà; era un plebeu i un aristòcrata, que se les feia amb els grans del país, del món, i amb els senzills i de bona voluntat. El llibertador cubà, José Martí, també poeta, però del modernisme centreamericà com Rubén Darío, el conegué en un viatge a Nova York i assistí a un parell d’actes culturals on Walt Whitman participava i en restà encantat, per resultar-ne amics i admiradors mutus. Walt era infermer i, durant la guerra civil, dissentí de la campanya i refusà enèrgicament fer de soldat i anar a matar gent, i s’oferí de voluntari a vetllar ferits a l’hospital. Era un home granític, intransigent pel que fa a la pau basada en la justícia, i en aquest sentit ningú no el torçava.
Bé, al que vaig és que, quan vaig visitar la seva casa aquella vegada “oficial”, vaig llegir en una ràpida biografia seva, penjada a la paret dintre un bell plafó, que “fou el Gorki nord-americà”. Mai no havia sentit aquest nom i, per veure’l enganxat al de Whitman, m’intrigà. Per descomptat que el primer que vaig fer, en arribar a casa, va ser obrir el World Book Encyclopedia i informar-me respecte al desconegut. Es tracta d’un altre
escriptor rus que comparteix un caràcter i una personalitat molt semblant als de Whitman, en la seva esfera. Que fou la de la revolució russa de principis del XIX. Es veié involucrat en el seu vertigen i observà un control de la seva emoció i de la seva participació especialment savis i dignes de ser estudiats. Era amic de Lenin i col·laborador seu i sempre l’assessorà amb seny i amb encert. No era en absolut partidari d’accions violentes i d’una lluita de classes sanguinària i presidida per l’odi, però sí que volia una acció ferma i pacífica per verificar el canvi polític i social que eren necessaris i que calia imposar per al bé del poble rus i de tot el país ─de tot el món. Digueu-me si això no és la filosofia que ara els catalans observem per implantar la República que necessitem. Gorki té una colla de llibres escrits on abunden les seves teories de pau i d’energia en l’acció;
un llibre d’assaigs on generalment elogia Lenin i el presenta com a element de bona voluntat i bon patriota per a reformar el poder que oprimia el poble rus. Mai Gorki fou partidari de la guerra i sempre estigué atent a preservar vides i persones. Difícil de combinar segons allò que diu el nostre Josep Pla que “Voler fer una revolució sense fer trencadissa...”
Fos com fos, el tàndem Whitman-Gorki és considerat als Estatus Units com a exemple d’ideal de la llibertat a nivell individual i de pobles. Això sí, com és de llei, acció a base de mitjans pacífics, civilitzats, fonamentada en la implantació de la justícia, i en aquest aspecte sense mai claudicar.
I aquesta és la raó per què presento aquests dos personatges tan importants en el gran món i la seva història. En el tràngol que travessem els catalans, motivat pels qui no donen molla d’encaixar les qualitats dels dos herois presentats. Així com, sobre tot el segon, saberen treballar en la turbulència de la guerra i de la revolució, també els catalans sapiguem treballar enmig del merder d’incivilitzats que ens han creat els esplèndids de Madrid i no defallim mai, com aquells dos herois es mantingueren sempre constants en la consecució dels seus ideals humanitaris enmig de passions arborades i d’encegaments d’odi als qui volien la pau i el respecte a l’home amb els seus drets i la seva dignitat.
Pere Ortís.