És complex iniciar un comentari envers la COVID. Sembla que ja ho tenim com a hàbit dins les nostres vides. Escoltar el nombre de defuncions, nombre de malalts, zones més afectades, noves restriccions... malgrat tot, des que va començar el caos en els hospitals, centres d'atenció primària, residències d'avis, sociosanitaris, ambulàncies... els sanitaris sempre han estat i estan a primera línia. Veient cada dia el mal que provoca el virus i lluitant sense treva.
Actualment juguen amb més experiència i més equips de protecció, sobretot tenint en compte que venim de bosses de plàstic i ulleres de busseig... Tenen més material i més esperança, sobretot des de l'inici de la vacunació.
En contra: la manca de personal, l'esgotament físic i emocional, i l'encara més gran saturació del sistema sanitari provocada en gran part per la flexibilització de les mesures restrictives al llarg de Nadal.
La veu dels sanitaris i treballadors de primera línia, entre ells: metges, infermers, treballadors de l'UCI, personal auxiliar tècnic d'infermeria, personal de neteja.... comenten: "Fa molta llàstima perquè ara que semblàvem estar molt millor, tornem als pitjors mesos de la pandèmia"; "Jo he tornat a decidir de no viure amb la meva família, ara tenim molts ingressos i no voldria encomanar res als meus"; "Fins que no ens toca no ho veiem"; "Truquem als familiars dels malalts un cop al dia, però molts cops ens endarrerim, no arribem a tot, estem saturats"; "tothom hauria de veure la cara dels pacients, la por en els seus ulls, et demanen si despertaran. Molts no ho fan, molts moren sols"; "Molts arriben a urgències i el pitjor és que morin allà, sols, sense família, agafats a la teva mà, sense veure't la teva cara, perquè anem sempre tapats, amb mascareta i vestit protector."
Un dels sectors sanitaris que, entre tots ha fet un esforç molt fort, és el del: Personal Auxiliar tècnic d'infermeria, és un sector que una treballadora ens comenta "Encara que com invisibles per la societat, és un treball molt mal remunerat i s'ha de tenir en compte que allà hem estat, allà estem i allà estarem.
Molts cops se'ns considera les "neteja culs", el personal d'auxiliar és aquell personal que sempre té un contacte directe amb el pacient: ajudar a donar menjar, realitzar canvis posturals, neteja i higiene." Un altre testimoni afirma que: "va ser molt dur veure com queien tots de cop, gent que era autònoma passava a estar mig morta, no podíem arribar a tot". També comenta: "Ara ja veiem com s'inicia: un dia no mengen, 2 o 3 dies al llit i de sobte s'ofeguen i moren. Fa molt mal veure'ls morir i no poder fer res." Una altra comenta: "Amb l'equip se sua molt, si estàs en una planta infectada no pots beure ni aigua".
S'ha de reconèixer que tenen unes condicions laborals molt precàries per la gran tasca que realitzen. Substitucions constants per baixes per la COVID, sous de poc més de 900 €, jornades de mínim 8 hores, molts cops acaben sent de 10; caps de setmana eterns de 12 hores, 2 o 3 treballadores per a 15 interns (abans de la COVID 2 o 3 treballadores per 30 interns).
El pitjor és que hi ha poca diferència en el sector tant si és concertat o privat. Sol ser una mica millor el concertat, gràcies a majors ratis i més material.
Però no ens podem oblidar que no es tracta només de residències, també hi ha sociosanitaris, centres de salut mental, centres de disminuïts físics... en tots llocs trobem un problema repetit, la falta de personal. Com major sigui el nombre de tècnics auxiliars i amb millors condicions es veuria una gran millora en la qualitat de l'assistència. Ja que moltes afirmen que els agrada la seva feina, que no la canviarien, que s'hi dediquen per vocació. Però com tots sabem no tot és vocació en aquesta vida, aquesta vocació ha d'anar acompanyada d'una millora en les condicions per evitar la frustració.
Una vegada analitzada la situació sanitària actual no és d'estranyar que un percentatge molt alt de personal sanitari pateixen algun tipus de repercussió a escala mental en la seva vida professional i personal.
Amb símptomes com: abús de substàncies, trastorns d'estrès posttraumàtic, depressió, ansietat, atacs de pànic, i fins i tot els últims temps, idees suïcides.
Aquestes dades han estat publicades en la "Revista psiquiatria i salut mental". El que més preocupa és que aquests problemes persisteixin i es puguin arribar a cronificar, per això s'ha d'evitar que persisteixin, s'ha de procurar ser reactiu en un estrès agut com els que viuen. No es pot tenir Personal patint i menys en una emergència en la qual han de treballar col·lectivament per poder tenir un impacte més gran. No ens podem permetre que dos de cada tres auxiliars pateixin risc de patir un trastorn mental. Perquè només estem tenint en compte l'aspecte professional, però hem de tindre present que aquestes persones també tenen una vida personal, és a dir han pogut viure contagis de familiars, amics propers que tanquin els negocis... Ara, a escala immediata, i veient que és molt difícil que el coronavirus se'n vagi a curt termini, s'ha de fer un seguiment immediat de tot aquest personal sanitari amb trastorns mentals. I sobretot procurar reforçar el sistema sanitari amb millors condicions laborals i més personal.
Només em resta animar a la població a què siguin responsables. Del nostre comportament en depenen moltes vides i facilitar molt la tasca dels professionals.
Siguem conscients que vivim en societat. Recordem sempre "el nostre triomf ens ajudarà a ser millors persones". Una abraçada de cor a cor molt ànim i responsabilitat.
