L’any 1983, l’Escola Rosselló-Pòrcel, de Santa Coloma de Gramenet, va convertir-se en la primera escola a aplicar el model d’immersió lingüística en català. No és casual que fossin famílies castellanoparlants, arribades a la nostra terra sense gairebé res, les qui exigissin que els seus fills fossin educats en català. Com qualsevol pare que busca el millor per als seus fills, creien que l’educació en català era la millor manera de garantir la igualtat d’oportunitats i de promoure’n l’ascens social, i per tant, l’oportunitat de guanyar un futur millor per als seus fills.

En el català hi veien una llengua de prestigi, i també una manera de reforçar el sentiment de pertinença a una comunitat. Sovint l’ambient tòxic que promouen entitats obertament catalanòfobes pot provocar la sensació d’oblit de l’origen de la immersió, però ara que precisament famílies castellanoparlants procuren atemptar-hi, fora bo reivindicar-ne més que mai els orígens i les motivacions.

La situació sociolingüística del país, gairebé en un punt de no retorn, evidencia l’hora greu en què ens trobem. Després de setmanes d’incertesa i de manca de determinació del Departament en la defensa del català a l’escola arran del cas de l’escola de Canet, dijous el Govern va convocar les entitats per presentar-los un pla d’accions.

Cal reconèixer que el pla d’acció que Gonzàlez-Cambray va presentar en el marc de la cimera sembla a hores d’ara prou ambiciós. L’ordre d’execució des d’aquest divendres de la supervisió per part d’inspecció del compliment dels projectes lingüístics dels centres educatius, l’establiment de grups impulsors a tots els centres, la formació de tot el professorat abans d’un any en usos lingüístics i la incorporació d’aquesta perspectiva al màster habilitant, juntament amb plans de promoció, dotació pressupostària i l’exigència del nivell C2 de català per al nou professorat són mesures que responen a una necessitat de disposar d’un pla per revertir des de ja la situació sociolingüística que travessen les escoles.

Emperò, tal com vaig exposar davant del President, tot això pot acabar sent mera gesticulació i més paper mullat si no es fixen indicadors i objectius a assolir, i un sistema d’avaluació de compliment, de fiscalització i retiment de comptes de l’eficiència d’aquest pla d’acció. El punt de partida és clar: només el 14% de les converses als patis d'instituts de zones urbanes són en català segons un estudi de Plataforma per la Llengua.

Ens trobem en un punt en què si no defensem i actuem amb contundència, el treball de preservació i de lluita pel català de les generacions que ens han precedit pot ser en va, fet que ens condemna a la desaparició com a nació i a l’extinció de la nostra identitat -objectiu pel qual treballen coordinadament des de fa dècades els alts estaments del Regne d’Espanya.

La història ens jutjarà per la capacitat i determinació que haguem tingut per actuar en situacions tan adverses i amenaçadores com l’actual. Ens interpel·la a tots a nivell individual, col·lectiu i nacional. Però sobretot, la història jutjarà la capacitat del Govern per donar resposta a una emergència nacional i fer-ho amb sentit d’estat, compromís amb el país i defugint el partidisme.

Ens cal reforçar l’estima al que és propi en general, i de la llengua en particular. Saber-la com a element d’identitat, i també de cohesió social, però alhora d’ascensor social. I, per això, ens en cal recuperar el prestigi.

L’hora és greu i cadascú ha de saber la seva responsabilitat i assumir-la. Estic convençut que si el Govern actua amb responsabilitat i una determinació que es tradueixi en fets i acció política per promoure el català, tots serem al seu costat, en una estratègia a nivell nacional. Nogensmenys, si el Govern no demostra estar a l’altura de la situació, ens tindrà davant a l’avantguarda de la defensa del que és nostre i per denunciar la seva incompetència. Perquè passi el que passi, la FNEC estarà al servei del país, defensant la llengua, baluard de la nostra identitat i peça clau de la construcció nacional.