Hug Casals: «A Catalunya és gairebé impensable treballar exclusivament en un sector artístic»

Hug Casals (La Pobla de Lillet, 1997) és una de les cares emergents en el món de la interpretació catalana. Alguns el reconeixeran per haver-se posat a la pell del Marc a Wowzzy Baboom, el format de màgia del desaparegut Super 3, però aquest berguedà també ha participat en pel·lícules i curts audiovisuals, així com alguna obra de teatre, principalment a Catalunya.

No obstant això, recentment ha estat guardonat amb el Premi Amadeu Oller de poesia, a través del qual ha pogut editar el seu primer poemari: Un cos que bull. Nació Berguedà parla amb Hug Casals per descobrir els seus interessos artístics, la seva experiència a París i els reptes de futur.

- Mirant la seva biografia, es pot veure que ha tocat molts pals. Si l’hem de definir d’alguna manera, com s’identifica millor?

- Les etiquetes no m’agraden gaire. Sí que és cert que, en el que estic més ficat, és el món de la interpretació, tant del teatre i l’audiovisual. Però, d’altra banda, aquest últim any he descobert que també m’agrada escriure.

- Com comenta, té més bagatge en la interpretació. En quin punt es troba, en aquest àmbit?

- He estat dos anys a París, estudiant a l’escola de teatre físic Jacques Lecoq. He acabat ara al juny els dos cursos. És una escola internacional i he conegut molta gent allà. L’objectiu que ara ens hem plantejat amb alguns companys és poder engegar una companyia i tirar endavant diferents projectes. Al mateix temps, també fa uns anys que treballo amb una representant a Barcelona, cosa que m’ha permès anar fent coses. A l’abril, de fet, vaig rodar una pel·lícula que sortirà entre el desembre i el gener de l’any vinent, si no vaig errat.

- Què el va empènyer a fer aquest pas de marxar a París per formar-se?

- El que volia era obrir-me una mica, perquè a vegades aquí et sent com en un pot. A mi m’agrada molt Catalunya, però tenia ganes d’obrir la ment, trobar noves visions, conèixer gent, poder dominar l’anglès i el francès… També és cert que va coincidir amb el fet que s’acabessin les restriccions per la Covid, així que encara tenia més ganes de sortir. D’alguna manera, em venia de gust tocar i moure’m, i aquesta escola, com t’he comentat, està molt focalitzada en el cos i el teatre físic, així que era perfecta. Ha estat una experiència que m’ha permès descobrir un llenguatge universal comú, en certa manera, una forma d’expressió corporal amb el mínim.

- I la vocació per l’actuació, quan va començar a sentir-la?

- Aquí a la Pobla ja havia fet alguna cosa. Per exemple, vaig ser dels impulsors per recuperar l'antiga llegenda del Ball del Moliner, que ara ja fa sis anys que hem anat fent cada febrer amb l’associació La Brama. Fruit d'aquí és que em vaig inspirar per escriure, així que em vaig encarregar de fer el guió teatralitzat d’aquesta llegenda, amb l’ajuda de la gent del poble. Vaig involucrar una mica a tothom: el que sabien els avis i àvies, el que esperaven els nens i nenes, parlant del carrer als balcons… Aquesta feina tenia un punt social que a mi m’interessava. A la vegada, estava als Jardins Artigas fent visites teatralitzades amb un guió sobre Gaudí al Güell i m’implicava cada Nadal amb els Pastorets. Aleshores, quan vaig baixar a Barcelona, jo anava a estudiar Biologia, però a segon de carrera em vaig posar a fer teatre universitari a la Facultat de Filosofia. Allà vaig acabar de confirmar que m’agradava molt aquest sector, així que em vaig apuntar en dues escoles de teatre diferents allà Barcelona mateix. En aquest punt, va ser que vaig entrar en una agència de representació i és on em va sorgir l’oferta al Super 3. Es pot dir que tot ha anat tirant endavant així.

- Així, creu que sentia un cuc que ha anat creixent? 

- Exacte. I en cap moment ho vaig forçar, ha estat una descoberta que m’he anat trobant.

"Penso que en els artesans també hi ha un punt artístic, així que a casa sempre m’han animat a fer el que volgués"

- I com ha viscut i compartit amb la gent del seu voltant aquesta transició d’anar a estudiar Biologia a Barcelona i acabar formant-se en teatre a París?

- A casa meva són molt oberts. De fet, fa 33 anys que estan fent melmelades i anant a fires, i això també m’ha donat molt contacte humà amb la gent. D’alguna manera, penso que en els artesans també hi ha un punt artístic, així que sempre m’han animat a fer el que volgués. La veritat és que dona gust.

- En tot cas, va acabar la carrera de Biologia?

- Sí. Va ser gràcies a la pandèmia que la vaig acabar, perquè vaig estar fent el treball de final de grau aprofitant que estava tancat a casa.

- Comenta que ja ha acabat la formació a París. Té previst tornar? 

- Correcte. Al juny vaig acabar els estudis a l’escola Jacques Lecoq i penso que estaré voltant entre França, Barcelona, i també Irlanda. Ho aniré trobant.

- És a dir, que no té previst establir-se a cap lloc, a hores d'ara?

- No, serà un any de transició. També m’ho vull acabar de mirar bé perquè, a França, pel que fa a condicions de vida i treball sent artista, estàs més ben cobert. Penso que està més valorat, ja que ho defineixen com un treball intermitent, així que estàs assegurat per l’Estat. I crec que això val molt la pena.

"Sincerament, ha estat quelcom que també ha sigut una sorpresa per a mi, perquè en cap moment tenia previst escriure un poemari"

- Ha estat en aquests anys a París que ha descobert la poesia?

- Totalment. En la vida havia escrit un poema. Em vaig comprar una llibreteta en marxar i m’anava anotant coses. Descrivia imatges, prenia apunts o compartia curiositats i idees que tenia pel cap. Però sento que ha estat motivat pel fet de sortir de Catalunya per una llarga temporada. Tot el que m’ha costat trobar pis o el tema de la llengua m’ha donat per escriure. Però, sincerament, ha estat quelcom que també ha sigut una sorpresa per a mi, perquè en cap moment tenia previst escriure un poemari. I així ha anat tot.

- Tot i això, ha pogut completar un poemari que ha guanyat la 59a edició del Premi Amadeu Oller.

- Sí. Tot ve lligat pel primer curs a París i aquesta llibreteta on, com he comentat, els dies que em sentia inspirat o em venia de gust, anava fent escrits. Va ser l’estiu passat, aquí a la Pobla, que ho vaig recopilar tot i li vaig trobar un fil i una lògica. Així que em vaig animar a presentar-ho al certamen i ha sonat la flauta.

- Què relaten els versos d’Un cos que bull?

- Com dic, és un treball que s’inicia per la dificultat que tinc per arrelar-me a un nou sòl: un país diferent, amb una altra llengua, la necessitat de buscar-te la vida, haver de conèixer gent nova… També hi ha un punt de nostàlgia d’aquí: soc molt de córrer pels Pirineus, així que he trobat a faltar la muntanya. Crec que expressa amb força equilibri la història d’on vinc i cap on vaig. A més, faig una balança entre la cultura i la ciutat, el poble i la muntanya. Per això, hi ha molts poemes centrats en París i d’altres que em van venir aquí a la Pobla. És com un viatge entre París i la Pobla de Lillet.

- Es pot dir, doncs, que té un component autobiogràfic?

- Es podria dir que sí, que té un punt que es pot considerar experiencial. Però en cap cas m’aferro a què sigui un treball molt intimista. És cert que dono imatges, però també dono al lector molta llibertat perquè ell mateix s’imagini el que vulgui.

- Ha mencionat la dualitat entre ciutat i poble, i la manca de la muntanya. Com és, per un berguedà, marxar a una gran capital mundial?

- Com tot, té coses bones i coses dolentes. Trobo que era una època que tenia ganes de viatjar, obrir-me, conèixer gent diferent i tenir noves experiències. I tot això, noto que m’ha obert i m’ha canviat. Així que jo ho recomano, tot i que va molt segons el caràcter de la persona.

- Ara bé, París també és reconeguda arreu del món per ser una ciutat amb un gran pes cultural i ser casa d’artistes de molt renom al llarg de la història.  Com ho ha viscut?

- És cert, tot i que jo, en certa manera, no hi vaig anar per dedicar-me al món laboral, sinó que hi vaig anar a estudiar. He vingut més d’un cop a Barcelona per rodar algun projecte, però a París m’estava formant, bàsicament. I ha estat ara, en acabar el curs, que ha sorgit l’oportunitat de fer la intermitència i m’ho he plantejat perquè em brinda un futur professional a França. És per això mateix que puc sentir més suport a l’hora de dedicar-me només a aquest àmbit. En canvi, a Catalunya, és gairebé impensable treballar exclusivament en un sector artístic. Has de treballar en alguna altra cosa, i això et treu energia i temps.

"Aquí, dius que ets artista i el primer que et diu la gent és que segur que t’ho passes molt bé, com si fos només una afició"

- Aquesta major oportunitat laboral l’ha presenciat amb algun company?

- Sí, i de manera general. És més acceptat, per dir-ho d’alguna manera. Aquí, dius que ets artista i el primer que et diu la gent és que segur que t’ho passes molt bé, com si fos només una afició. Però allà veus que sí que pots fer un projecte de vida, i això s’agraeix.

- En tot cas, tot i fer aquest poemari des de París, l’ha escrit en català. Per què ha escollit aquesta llengua?

- Doncs perquè no volia perdre’l. Clar, jo tota la vida he parlat en català amb tothom, i el fet d’estar allà, parlant tot el dia en anglès i francès, ho he trobat a faltar. En certa manera, aquesta llibreta m’ha servit per desfogar-me i recordar-me d’on vinc. A més, és la llengua que sento meva, i és quelcom gairebé innat. No tinc la mateixa llibertat per expressar-me ni en castellà, ni en anglès, ni en francès.

- Quins són els seus pròxims objectius?

- Sento que m’ho vaig trobant tot sobre la marxa, així que intento no planificar-me molt les coses. Per ara, continuo fent càstings i tenim la idea de fer aquesta companyia amb la gent que he conegut a París. I també tinc ganes de continuar escrivint.