El Carrer Major de Berga, com en tants altres pobles i ciutats de Catalunya, és el carrer amb més vida, l’arteria principal que mena cap al cor. És per on hi circula, a una hora o altra, el gruix de la població i com a conseqüència, on s’hi concentren el comerç i els serveis. 

Aquest era, si més no fa un temps, el paper que s’atribuïa als carrers majors perquè, ara mateix, si fem cas al de Berga, és més aviat un carrer de pas cap als dos eixos comercials de la ciutat, el Passeig de la Pau a un costat i el Vall a l’altre i, per tant, ja no és el rovell de l’ou de la ciutat. 

Tot i que en part encara conserva la vitalitat comercial de sempre, ha anat perdent força en benefici de les altres dues vies i cada cop que hi passo veig, amb una certa nostàlgia i tristesa, com va esllanguint poc a poc. Any rere any, van abaixant portes, comerços amb molta tradició, que es desplacen cap a locals més amples, en zones més ben comunicades i accessibles, amb aparcaments ben a prop i per on, ara mateix hi passeja molta més gent. A aquest desplaçament, en part lògic, s’hi han d’afegir els estralls que els últims cinc anys de crisi econòmica han fet sobre el comerç, fet que ha provocat el tancament de molts negocis i n’ha impedit l’obertura de nous. Si a tot això hi sumem els comerços que han tancat perquè els seus propietaris s’han jubilat i la descendència, quan n’hi ha, no en vol saber res, es pot entendre on som.

Però saber com hem arribat fins aquí no fa sinó que ens haguem de preguntar si es podia haver evitat. És evident que la casuística del tancament de comerços és molt diversa però en el cas concret que ens ocupa, crec que hi té molt a veure una creença estesa entre els berguedans, que vindria a dir que, passi el què passi, el Carrer Major, no canviarà mai. I convençuts com estàvem que això seria així pels segles dels segles, no calia adaptar-lo als nous temps, invertir-hi en aparcaments de proximitat, facilitar els accessos, la mobilitat, rehabilitar-lo..., o sigui, fer-lo competitiu enfront de les noves zones comercials emergents. 

Tot i reconèixer l’ingent esforç que han fet els botiguers agrupats per activar aquest eix, no em sembla que les seves iniciatives s’hagin vist prou recompensades.

Si del que es tracta és de salvar per la ciutat l’únic carrer completament per a vianants que hi ha a la part antiga de la ciutat, trobo a faltar molta més dedicació, imaginació i pressupost públic per donar el tomb a aquesta situació d’esllanguiment. Trobo que, o no s’ha fet prou o no prou encertadament, per evitar arribar a aquest atzucac.

I no és pas que no hi hagi possibilitats de revertir la situació. A sota mateix hi ha la plaça entre el carrer del Balç i Mossèn Huch i un pàrquing, el del Mercat Municipal, que podrien acollir un bon nombre de vehicles. Millorar l’accessibilitat al carrer Major, obrint-hi un pas amb escales mecàniques des d’aquí i un altre cap a dalt a Sant Francesc, faria més còmode i atractiva la visita. 

Us podeu imaginar el Carrer Major convertit en un aparador de productes de proximitat, amb botigues que apostessin pels productes berguedans i d’elaboració artesana. Un carrer de bars, restaurants i pastisseries apostant per la cuina local i al costat el petit i mitjà comerç especialitzat, que excel·leix en l’atenció als clients, enfront de les grans superfícies. Una part d’aquest comerç encara el tenim i som a temps a salvar-lo perquè, sinó, el Carrer Major entès com el que va des de la plaça de les Fonts fins a la plaça de Sant Pere, pot acabar sent com el carrer Buxadé, que temps enrere també era un carrer amb molta activitat comercial i ara és ben mort en aquest sentit. Finalment, penso que s’hauria de trobar la manera que, especialment al Carrer Major, una part dels seus establiments obrissin els diumenges, com ho fan a pobles més petits com ara Puigcerdà amb molta activitat comercial.

Entenc que en la situació econòmica que viu el país i en especial el Berguedà, no hi ha formules màgiques per reactivar l’activitat del Carrer Major, però em resisteixo a creure que no hi ha res a fer. I com que no voldria veure’l convertit en un carrer desert, de persianes baixades i cases buides que cauen, m’ha semblat oportú començar l’any aportant, des de la modèstia, aquesta  reflexió.

Que tingueu un molt bon any 2015!