Al llarg de la meva vida, he tingut dues cites amb Bob Dylan. Les dues m'han confirmat, igual que ho han recollit els mitjans de comunicació i ho ha valorat la gent en general, que es tracta d'un personatge esquiu i fugisser.
En la primera cita, a l'últim concert que va fer a Barcelona, gairebé no el vaig arribar a veure (les entrades tenien visibilitat reduïda). La segona va ser al cinema, amb la projecció del film A complete unknown, en companyia de dues persones properes. En aquest cas, una mica més i ens quedem sense veure la pel·lícula, ja que érem un dimecres i jo havia comprat entrades per al dia anterior... Sort que el personal del cinema, atent i servicial, ens ho va poder solucionar.
El film és un biopic, que, segons el centre de terminologia Termcat, és el gènere cinematogràfic en què s'inscriuen les pel·lícules que dramatitzen la vida de personatges històrics coneguts. La paraula és un anglicisme fruit de la contracció entre biographical i picture. Dura 141 minuts i està protagonitzada per l'actor Timothée Chalamet. En el seu repertori també hi figuren Elle Fanning i Mónica Barbaro, en el paper de Sylvie Ruso i Joan Báez, respectivament. Ruso va ser parella de Dylan en la seva joventut i Báez és una coneguda cantant folk i activista nascuda l'any 1941, que va coincidir en l'escena musical amb Dylan. Entre el repertori també cal destacar els actors Edward Norton i Scoot McNairy, que en el film interpreten Pete Seeger i Woodie Guthrie, tots dos músics de l'escena folk estatunidenca.
L'actor principal, Timothée Chalamet, fa un paper magistral a l’obra. Ho confirma la nominació a l'Òscar al Millor Actor. I això que va aixecar crítiques per no assemblar-se gaire a Dylan a l'inici del film. És destacable l'esforç de l’actor per posar-se en el paper: es va aprendre totes les cançons i les tocava ell de veritat al film. A més, també va resseguir llocs de la biografia de Dylan per ambientar-se i interpretar millor el cantautor. El director, James Mangold, també ho és de films de culte com A la corda fluixa, sobre el controvertit Johnny Cash, considerat el rei de la música country. Justament, Cash també apareix al film, brillantment interpretat per l'actor Boyd Holbrook.
A l'hora de parlar de la pel·lícula, ho faré explicant els sentiments que em desperta. En primer lloc, la nostàlgia, perquè se centra en els anys 60 i 70, i me'ls fa reviure amb ganes. També hi ha l'admiració, tendresa i afecte pel protagonista, ja que des de ben jove es busca la vida a Nova York. La inspiració, perquè el procés creatiu dels músics que surten a la pel·lícula inspira i les seves cançons també. Igualment, gratitud envers Dylan, ja que li dono les gràcies per les seves cançons, i la felicitat que em produeix escoltar la seva música. A més, sento esperança d'un món millor, allò per al qual Dylan lluitava. Finalment, hi ha el descans, pel fet que el film em renova per dintre i em carrega les piles.
Espero que el film serveixi per conèixer universalment el cantautor, que pugui arribar a aquells que no en saben gaire d'ell o no estan familiaritzats amb la seva biografia. Que arribi a més persones és molt positiu, perquè hi haurà gent que buscarà material seu (com el documental No direction home o cançons seves) i així el film potser desperta, fins i tot, nous fans. A més, òbviament, és important que la gent conegui el cantautor perquè és una figura important en la història i molt implicat socialment.
Quant a les cançons, he de dir que són magistralment interpretades per l'actor que fa de Dylan. A la pel·lícula, podem sentir grans èxits del cantautor, ben contextualitzats: fent referència a moments de la vida del cantant i de la història del món i dels EUA. La música és molt important en el film, ens ho demostra el fet que el mateix títol de l'obra, A complete unknown (Un complet desconegut), forma part de la lletra de la cançó Like a Rolling Stone. I és que a part de sortir a la cançó, el títol pot fer referència al complet desconegut que era Dylan a ulls de molta gent, que es pensaven que el coneixien, però en realitat només volien que fos una cosa que ell no era.
El film també ens serveix no només per conèixer la vida de Dylan, sinó també per conèixer la història. És a dir, què passava als EUA i al món en aquells temps (anys 60 i 70): el mandat de Kennedy, la seva mort, el reclutament de soldats estatunidencs per anar a la guerra i, a escala cultural, els festivals de folk (de Newport i Monterey, per exemple). Només em queda per dir que el film és del tot aconsellable per a tota mena de públic (òbviament, infantil no), ja que és fruit de la gran feina dels actors i el director, i ens arriba a l’ànima en forma de felicitat, nostàlgia i inspiració.
