A tres mesos d'acabar l'any, torno a sentir les mateixes paraules que ja havia escoltat en fa dotze. I, si miro més enrere, veig que el 2019 també dèiem exactament el mateix. Els mateixos compromisos, les mateixes promeses, les mateixes esperances… i, malauradament, els mateixos silencis.
És com si la política municipal hagués quedat atrapada en un bucle. Cada any fem el mateix cercle perfecte: parlem, pactem, anunciem... i tornem al punt de sortida. I així arribem al 2025, repetint la mateixa cançó, amb la sensació que el temps passa, però res no es mou.
El 2019 vam acordar coses importants. Vam apostar per la cooperació i la responsabilitat compartida. Vam donar suport a projectes que havien de transformar la ciutat i millorar la vida quotidiana de la gent. I aquest 2025, amb la mateixa voluntat constructiva, vam tornar a votar a favor. Vam donar un vot de confiança, convençuts que aquesta vegada sí: el compromís seria real i que el treball conjunt donaria fruits.
Però el jardí no ha florit. I no per manca de llavors, sinó perquè ningú ha volgut regar-les. Les bones intencions, sense acció, s'assequen. Les paraules, sense fets, perden sentit. I les promeses, sense compliment, acaben convertint-se en desconfiança.
Els pactes no són favors, són deures. Són compromisos amb la gent, no amb els partits. I quan aquests deures no es compleixen, el que es trenca no és només un acord polític, sinó la credibilitat de la institució davant dels seus ciutadans.
I enmig d'aquesta dinàmica, hi ha qui sembla instal·lat en la comoditat de saber que sempre trobarà una crossa disposada a sostenir-lo. Junts ha estat, massa sovint, aquesta crossa. Una crossa fidel, capaç de trobar arguments per justificar qualsevol vot a favor, fins i tot quan els fets contradiuen les paraules.
Una complicitat còmoda pot garantir l'estabilitat aparent, però no resol res. Només perpetua la inacció i dilueix la responsabilitat col·lectiva. I el resultat és un Ajuntament que sobreviu, però no avança.
Aquesta és la veritable pèrdua: no una oportunitat política, sinó la confiança col·lectiva. Perquè la gent no espera miracles, espera coherència. Espera que, darrere de cada paraula, hi hagi un gest. Que allò que s'anuncia, es faci realitat.
Encara hi som a temps. Tres mesos poden semblar pocs, però quan hi ha voluntat, tres mesos poden canviar moltes coses. Cal, simplement, posar fil a l'agulla. Deixar de buscar excuses i passar dels anuncis als fets.
El que demanem és senzill: complir la paraula donada. No volem més calendaris que es repeteixen, ni més titulars sense continuïtat. Volem acció, coherència i respecte institucional. Perquè si cada any repetim el mateix discurs, alguna cosa no funciona. I el 2025 no pot ser el déjà-vu del 2019.
O fem florir allò que vam sembrar, o haurem de reconèixer que mai vam tenir intenció de fer-ho créixer. I això, més que una derrota política, seria una derrota col·lectiva. Perquè el futur d'un poble no s'escriu amb excuses, sinó amb fets. I encara hi som a temps —sempre hi som a temps— de començar a fer créixer allò que vam prometre.