Ja feia gairebé noranta anys que el Petit Príncep havia tornat al seu preciós asteroide B612. El seu bon amic Antoine l’hi havia anat a visitar una vegada, quan un dia d’estiu de 1944, mentre volava baix, va decidir que havia arribat l’hora de volar més alt. Però va ser una trobada breu. L’aviador volia conèixer l’univers que, un dia, aquell nen ros li havia explicat que existia més enllà de tot allò que és “essencial”. No en sabia el camí, però havia après (ell li havia ensenyat) que “només s’hi veu bé amb el cor”, i va aclucar els ulls per arribar-hi.

Com a bon amfitrió, el Petit Príncep li va mostrar el seu baobab, el va deixar escalfar amb el foc dels seus volcans, va permetre-li jugar amb aquell be que un dia ell mateix li havia dibuixat i li va presentar la seva estimada, protegida com sempre pel vidre de la campana. Va ser bonic.

Però “les persones ja no tenen temps de conèixer res” i l’Antoine volia reconciliar-se amb l’infant que sempre havia portat a dins. Per això, després de contemplar, i admirar i deixar-se embadalir per aquella posta de sol que no s’acabava mai, van acomiadar-se amb un adeu sense retrets i un desig mutu, sincer i immortal de felicitat, mentre les estrelles dringaven “com cinc-cents milions de cascavells”.

La rosa, que observava l’escena de reüll, va sentir aquella emoció que la podia fer plorar en qualsevol moment, i orgullosa com l’havia descrit, li va demanar al nen que seguís al seu amic i l’acompanyés, “perquè era responsable per sempre d’allò que havia domesticat”. I el seu enamorat va fer-li cas.

Tanmateix, l’univers és tan immens que li va ser impossible atrapar-lo. L’òrbita que devia prendre no devia ser la correcta i en lloc de l’arxipèlag asteroidal del rei, el vanitós, el bevedor, l’home de negocis, el fanaler i el geògraf, va anar a parar a una altra galàxia que semblava el naufragi d’un deliri a la deriva.

Hi havia un planeta on només se sentia la veu metàl·lica d’un altaveu que anunciava rebaixes enmig d’un abocador ple de maniquins amb la mirada buida, mig vestits, mig despullats, escampats en postures desencaixades. N’hi havia un altre on els habitants caminaven tots d’esquena perquè tenien por del futur. I en un de més lluent, només els miralls tenien el dret d’expressar-se.

Quan va arribar al que feia quatre, va notar alguna cosa diferent i s’hi va aturar. L’atmosfera d’aquell món no feia pudor de mort ni olor de vida. Imperava la fortor de resclosit que només es manté en aquells llocs poc ventilats on la nostàlgia dona corda a un rellotge que ja no avança.

Semblava un planeta deshabitat, erm, on només una cadira immensa ho ocupava pràcticament tot com una idea fixa. Una cadira tan gran, que escampava l’ombra sobre els 360º de la seva superfície, que no era esfèrica, sinó més aviat plana. Una cadira sumptuosa i presumptuosa, però tan corcada, que només s’aguantava dreta per les llates i els llistons clavats amb poca força, però molta traça, per un exèrcit decadent de fantasmes a punt de desintegrar-se.

I dalt la cadira, com si el destí l’hagués oblidat allí, hi havia un homenet que a primer cop d’ull podia semblar insignificant. Seia amb un braç alçat i tremolós que resistia la gravetat de manera obstinada.

—Bon dia —va dir el Petit Príncep, amb aquella naturalitat amb què saluden els nens i els viatgers.

El vellet no va respondre. Només va parpellejar, com si aquell gest li exigís un esforç titànic. 

El Petit Príncep va esperar una mica, i no obtenint cap resposta a la seva amabilitat, va fer l’única pregunta que tenia sentit en aquell context tan -precisament- poc amable: 

—Per què seus en una cadira tan gran?

L’home va forçar un somriure impenetrable, i amb una veueta de joguina molt poc escaient, es va dirigir a l’infant amb to imperatiu, tot picant la fusta que tenia sota el cul.

—Mira-la! Mig segle i encara dreta.

—Però molt pollada —va observar el Petit Príncep.

El vent va moure’n la pols i serradures, com per confirmar-ho.

—La pols és memòria, dignitat antiga —va replicar aquell cabdill d’una altra època.

—O potser és només pols —va dir el noiet, sense malícia.

El militar es va remoure, incòmode, contrariat, i el somriure se li va esborrar del rostre; però es va refer de seguida, i amb un gruny d’ultratomba, va abaixar la inclinació del seu braç per assenyalar aquells espectres que, incansables, continuaven apuntalant les potes d’aquella trona, i va tranquil·litzar-se. 

El nen es va acostar a aquell moble que en devia fer més de deu mil com ell i va provar de sacsejar-lo. La fusta va cruixir com si plorés, però no va cedir de cap manera. Es va fer enrere per contemplar en perspectiva tota aquella escena que no podia entendre. La caspa queia del cel com la nevada d’un hivern sense pressa. I fent visera amb la mà perquè aquella precipitació enrarida no li irrités els ulls, es va tornar a dirigir al dictador de la veu de pardal.

—Vols dir que aguantarà gaire més aquesta cadira?

Però en lloc de respondre verbalment a la pregunta, el generalíssim va posar-se dret i la seva ombra es va projectar com un mantell de foscor que va abrigar tot el planeta.

No havia passat ni un segon que milers de cuques de llum van començar d’encendre’s. I cada vegada n’hi havia més, acostant-se fins allà on eren ells dos, encerclant-los, lloant l’ídol del braç alçat i la cara demacrada, victorejant-lo… Va ser només un moment.

El vellet, que no es tenia massa estona dret, va tornar a seure, i una mica de claror natural va matisar novament aquella boira espessa. Les pantalletes dels mòbils es van apagar, i ell no va poder evitar que se li tornés a escapar el riure… De fet, no va poder evitar posar-se a riure. A riure molt. A riure d’aquella manera tan divertida que s’encomana. I tothom que li retia culte també reia. I com més reien els de baix, més fortes eren les rialles del de dalt.

Al Petit Príncep, en canvi, tot allò no li feia gens de gràcia. No entenia res, i va alçar la veu per demanar-li a aquell personatge que li expliqués què passava. I eixugant-se les llàgrimes que de tant riure li havien deixat solcs de ronya a la cara, li va assenyalar aquella munió de joves, mentre li deia amb supèrbia que allò era la resposta que buscava.

Nois i noies a qui ningú ha explicat que mentre que Espanya no va aixecar el cap després de la Guerra Civil fins a arribar a primers dels anys seixanta, Europa occidental i els Estats Units, tot i haver patit la ruïna de la Segona Guerra Mundial, en poc temps, li duplicaven i quadruplicaven respectivament la riquesa per càpita. Noies i nois que potser no han volgut escoltar que quan a Espanya es parla del boom econòmic dels anys seixanta i setanta, aquesta mitjana de renda va créixer en percentatge més que la dels altres perquè partia d’una misèria recalcitrant; però mai va atrapar-los, sent només un terç de l’europea i la meitat de l’americana, quan l’home de la cadira va emprendre el viatge cap a aquell asteroide estrany de forma plana. Jovenalla que no entenen que en aquell moment mitificat d’esplendor que els hi han venut, a Espanya, encara hi havia dues de cada deu persones analfabetes, mentre que a Europa i Nord-amèrica tothom sabia llegir i escriure; amb l’afegitó sinistre d’una bretxa de gènere i una discriminació cap a les dones molt similars a les que avui dia aquests mateixos capsigranys estigmatitzen amb arguments supremacistes. Ploramiques carregats de raons que es manifesten a favor d’un model que prohibia, perseguia i castigava amb presó les manifestacions. Criatures malcriades addictes a Internet que és impossible que es puguin imaginar vivint amb la xarxa censurada, com passa als règims autoritaris que diuen que els agraden. Jovent que parla amb llibertat de la dictadura, ignorant que a la dictadura no podria parlar amb llibertat.

El Petit Príncep va remenar el cap amb una certa incredulitat, tot i que amb el respecte amb què sempre s’ha de tractar a les persones més grans. Però la veu de flautí no ho va interpretar de la mateixa manera, i el va amenaçar de mort des de l’altura. Això no obstant, el nen no va immutar-se, sabia que “les serps no tenen prou verí per a una segona mossegada”, i va volar fins dalt la cadira per qüestionar-li les seves expectatives de futur, tenint en compte que aquella nova generació era incapaç de clavar una punta amb un martell sense picar-se els dits, plorar tres dies per la injustícia i estar-se un mes de baixa per malaltia.

Franco va mirar primer avall i després va respondre-li amb una indulgència desafiant.

—Aquests imbècils són la fusta. Als fusters no els veuràs mai.

El Petit Príncep va entendre la metàfora. No sabia on eren els límits de l’estupidesa humana, però estava segur de què si no s’han superat, estem molt a punt d’arribar-hi.

Era clar que allà no hi feia res i havia d’abandonar el planeta de la caspa. No havia trobat el seu amic, però això no el preocupava. Aquell viatge ja no tenia cap sentit, i el més assenyat era tornar amb el seu be i la seva rosa, abans que “tots els cascavells es transformessin en llàgrimes”.