A la Galilea polsinosa de quan els segles encara no tenien numeració, en una terra de conreus difícils i poblets coronant els turons, caminava un home que, mirat a través de la mira telescòpica d'un fusell automàtic actual, no hauria destacat en absolut de qualsevol altre paisà d'aleshores. Vestia senzill, parlava l'arameu dels pagesos i els pescadors, coneixia les lleis i es presentava amb un somriure tranquil, com si portés a dins una certesa que els altres encara no sabien. Es deia Jesús.
No hi ha constància empírica de què hagués estat concebut per una mare verge ni de què hagués nascut en un pessebre i hagués protagonitzat aquells miracles que aventuren les sagrades escriptures, malgrat que constitueixin la narrativa central d'una fe que ha convençut milions de persones al llarg dels dos darrers mil·lenis. Era un fuster, això sí. Un mestre sense escola que anava d'un lloc a un altre parlant d'un regne complicat d'entendre, ja que –explicava– no era d'aquest món. "Ja s’acosta", deia, i la història confirma que la gent l'escoltava perquè ho narrava amb una urgència serena, amb aquella mena de convicció que només traspuen els que creuen que el temps s'està acabant.
Amb els anys, Jesús es va envoltar de deixebles i seguidors. Homes joves que van abandonar les xarxes, les aixades i les caixes de recaptació d'impostos per seguir-lo i ajudar-lo a propagar el seu missatge d'amor i de pau. Homes sí, però molt probablement també dones, malgrat que la misogínia d'aquells que n'han escrit l'hagiografia hagi oblidat deliberadament esmentar-ho. Maria Magdalena, companya fidel i observadora directa de la seva vida, reflexionava al seu evangeli (apòcrif, com no hauria de sorprendre ningú) sobre "totes les naturaleses, totes les formes i totes les criatures que existeixen les unes en les altres i amb les altres", recordant que, en la vida, cada ésser és imprescindible. No li va servir de massa. El seu testimoni va sepultar-se a la fosa comuna dels indesitjables, veient-se relegada al paper de la prostituta redimida pel salvador.
Però no va ser ella l'única protagonista a qui el relat oficial podria haver tractat de manera injusta. Assegut a l'altra banda de la taula, també hi havia un home a qui Jesús mirava sovint amb una complicitat estranya. Era Judes, el traïdor, l'antagonista d'aquesta història. Un home que podria haver encarnat el paper de malvat, però no per misèria humana, sinó per la voluntat del seu mestre mateix. M'explico. En els cercles marginals i turbulents del cristianisme del segle II, va néixer un corrent de pensament que capgirava el relat oficial. Eren els caïnites. Una secta que va gosar fer un gest que a ulls dels seus contemporanis resultava gairebé un sacrilegi: en lloc d'adorar els herois bíblics consagrats per la tradició, reivindicaven aquells personatges maleïts que l'ortodòxia havia condemnat, prenent a Caïm, el primer assassí de la història sagrada, com a referent absolut. El messies del seu pessebre era doncs el fill d'Adam i Eva que va matar el seu germà Abel per donar sentit a la voluntat de Déu. I en aquesta seva creença, Judes Iscariot hauria tingut la mateixa missió, com es confirmava al seu propi evangeli (també apòcrif) escrit en una època força coincident.
Judes no era un traïdor, sinó l'únic deixeble capaç de comprendre la missió definitiva de Jesús. Judes no actuava per avarícia o feblesa, sinó perquè Jesús mateix li havia demanat. Així, el bes de Judes esdevenia un acte d'obediència mística; un gest dolorós, però necessari per desencadenar la salvació. Tot plegat, ficció, ficció i més ficció; però en aquest cas, malgrat que la mateixa Església repudiï aquest corrent de fe o de pensament, podria ser la interpretació que justifiqués d'alguna manera la injustícia, la hipocresia i la maldat humana que Jesús intentava combatre amb les seves paràboles, quan s'aturava a parlar al mig de les places o a la vora dels camins.
Un gra de mostassa que germina i creix fins a convertir-se en un arbre on els ocells troben refugi; una dona que fa pa, treballant sense descans, per compartir-lo amb el seu veí famolenc; o el pastor que deixa el ramat a resguard segur per buscar l'ovella perduda, eren exemples per conscienciar a tothom qui l'escoltava de què –coincidint amb l'evangeli de Maria Magdalena– cada vida importa. De què en un món de desigualtats, de privilegis mesquins i d'oportunitats negades, la compassió i la justícia havien de ser accions visibles i radicals, no només paraules buides. Però no tothom ho veia així.
Els guardians de l'ortodòxia l'observaven, i no ho feien amb gaire simpatia. El trobaven massa lliure, massa provocador. Compartir el menjar amb pecadors, curar en dissabte o insinuar que Déu era més a prop dels marginats que dels poderosos, eren invitacions al conflicte! I quan va arribar a Jerusalem, la cosa es va complicar, inevitablement. El temple era el cor del món religiós jueu, alhora que la institució més vigilada pels romans, i quan Jesús en va expulsar els venedors, va travessar una línia invisible, però fatal. Ja tenia el context. Havia ruixat de benzina el seu present i només li faltava el llumí que inflamés i fes saltar pels aires (fins al cel) el seu futur... i aquest llumí seria Judes.
Getsemaní, l'última nit de pregària entre les oliveres, l'arrest, l'orella que Pere va tallar a un soldat i les trenta monedes són imatges molt plàstiques i evocadores amb què els evangelis canònics van adornar la passió de Crist. Tanmateix, igual que els apòcrifs esmentats, només serveixen per alimentar un mite del qual la crucifixió és el fet històric de la seva vida amb més consens entre els estudiosos. Una execució reservada als lladres, els sediciosos, els agitadors i els rebels polítics que desafiaven l'imperi romà.
I aquell matí, al capdamunt del Calvari, Jesús va morir entre criminals per defensar els marginats i posar l'amor, la moral i la fraternitat cara a cara amb el poder, amb una força poètica tan captivadora que encara ara ens emociona. Probablement, el que més atreu de la seva figura és aquest darrer passatge de la seva biografia humana; però el que el fa realment admirable és no haver renunciat mai a la coherència entre la seva vida i el seu missatge. Una manera de fer tan lloable com estranya de trobar, malgrat que –i molt afortunadament– no sigui l'única.
Amb una èpica diferent, tant el mestre Pau Casals, que ens interpel·lava a tots quan deia que "cadascú de nosaltres té una responsabilitat vers la pau, i no fer res és consentir el mal"; com Montserrat Roig, que sentia "l'obligació d'escriure per aquells que no tenen veu", o algú tan radicalment extrem com Muhammad Ali, que no boxejava per ell sinó "perquè cap altre nen negre hagués de créixer amb por", són figures allunyades entre elles i amb Jesús, però no en el gest obstinat de no agenollar-se davant la injustícia. I com ells, moltes altres persones que a tots ens venen al cap, així com milers i milers més d’anònimes que –afortunadament– ens fan tenir encara una mica de fe en el proïsme, malgrat que les guerres, les desigualtats, la corrupció, la crueltat, l'egoisme i la hipocresia persisteixin.
Si els caïnites tenien raó, potser anem pel bon camí i els Judes del nostre temps –que també tots tenim presents– són el senyal del Regne de Déu que "ja s’acosta". Jo no ho crec. I ara que arriba Nadal, l'únic pessebre que em commou és aquell que m'uneix amb la tradició i la gent que estimo... malgrat que, allà al portal, el nen Jesús em miri amb una urgència serena i aquella mena de convicció que només traspuen els que creuen que el temps s'està acabant.
