“Més de la meitat de les periodistes catalanes assegura haver viscut assetjament masclista”, llegeixo a Nació Digital. Així ho assegura un informe de Mèdia.cat, l'Observatori Crític dels Mitjans impulsat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils. No puc evitar pensar en com hauria sigut la meva vida si m'hagués dedicat professionalment al món del periodisme. I no només ho imagino, sinó que ho llegeixo en forma de notícies de companyes periodistes que han viscut experiències masclistes que n'han condicionat les carreres. Penso que les dones que es dediquen al periodisme són unes guerreres, ja que, dia a dia, a més de demostrar que són bones exercint la professió, han de patir violències sexuals.
Elena Parreño Gala, periodista de reconeguda trajectòria (Ajuntament de Barcelona, Público, Grupo Zeta, entre d'altres, i professora de la UdG) n'és una d'elles, i explica al digital Crític que “el masclisme impera en forma d'abús de poder; i, al món de les becàries, encara més”. Des d'escollir-les en funció del seu físic fins a demanar a l'estilista de la televisió que les vesteixi sexis. I això, en ocasions, portat a terme per caps de mitjans de comunicació importants, a nivell estatal. Que no vol dir que si ho fan caps més modestos estigui bé, sinó que homes que gaudeixen de molt reconeixement social es dediquen a fer actes masclistes i fins i tot a abusar de dones amb qui treballen i elles no ho denuncien (o ho denuncien poc) perquè creuen que si deixen de permetre-ho perilla el seu lloc de feina. O perquè els abusos van passar fa 10 anys, en una època en què molt poques dones tenien clar que allò que estaven vivint era clarament un abús de poder.
És l'exemple de la periodista i humorista Ana Polo, que hem conegut aquests últims dies. Ella va explicar al pòdcast de Crític que va ser víctima d'abús de poder per part del periodista Quim Morales, quan ella era becària al programa La Segona Hora, a Rac1. Morales era el seu cap i se'n va aprofitar. La relació abusiva amb Morales va allargar-se durant tres mesos i no va ser cosa d'un sol petó, tal com alguns mitjans i el mateix comunicador van explicar. Trobo que l'Ana, fent públic el que va patir, ajuda a tot un seguit de noies i dones que es dediquen al periodisme i que potser a partir d'ara no s'ho pensaran dos cops a denunciar les situacions de masclisme i abusos que viuen a la feina. Suposo que per a ella no va ser agradable explicar-ho (i a sobre, ser víctima de la tergiversació per part d'alguns mitjans i del mateix abusador), i això fa que el seu sigui un acte de valentia i generositat. Ella mateixa explica al seu Instagram que s'ha sorprès de la resposta de tanta gent, que li han donat suport, ja que “mai hauria pensat que d’uns fets tan foscos i dolorosos en pogués sortir quelcom tan bonic que omple d'esperança amb la certesa de fer del món un lloc millor”. Agraeix haver estat acompanyada amb “molta cura i molta força”.
El seu no és, ni de lluny, l'únic cas en el món del periodisme. És conegut el testimoni de Mar Bermúdez, redactora que va denunciar Saül Gordillo, exdirector de Catalunya Ràdio i de l'Agència Catalana de Notícies, per fer-li tocaments no consentits als genitals quan era el seu cap al digital El Principal, cosa per la qual ell ha estat condemnat a un any de presó. L'aparició de casos com aquests és cada vegada menys un fet aïllat. En van sortint aquí i allà i això ajuda a fer visible aquestes situacions d'abús. De simples bolets aïllats que apareixien, esperem que es converteixin en colònies senceres, que es vagin fent més i més grans i que animin les dones a denunciar els casos d'abús i a assenyalar els abusadors.
Justament aquests últims no han de tenir excuses que valguin i han de notar que la gent els mirem de manera diferent ara que sabem la naturalesa de les seves accions. Perquè, només així, altres abusadors potencials s'ho pensaran dos cops abans de cometre actes d'aquest tipus. També és molt important no mostrar-se indiferent davant cap exhibició de masclisme i falta de respecte que, a ulls d'alguns, és inofensiva. Com ara comentaris d'homes dirigits a noies, del tipus: “Ai, si tingués 20 anys menys...”, denunciats per la periodista Elena Pareño, o altres bromes sexuals de mal gust.
Hem de donar les gràcies a Ana Polo, Mar Bermúdez, Elena Parreño i altres comunicadores conegudes i anònimes que han gosat denunciar el masclisme i els abusos. Són un exemple a seguir per tal que les dones a partir d'ara ens hàgim de posar cada vegada menys un escut protector per no ser vexades, insultades o menyspreades a la feina.