Fent una ràpida repassada a la majoria d’articles d’opinió costa trobar una mirada optimista sobre la comarca. I és que, a diferència del pessimisme, l’optimisme requereix d’un esforç per part nostra.

El pessimisme és una mena de presència inherent a l’ésser humà gairebé semblaria natural i no necessita que el treballem perquè s’obri camí entre nosaltres. Ser optimista requereix no només un esforç sinó que a més, s’ha de conrear i per anar bé, fer-ho a diari.

Sempre he pensat que la nostra comarca és una terra dura pels seus habitants, severa, fins i tot un punt despietada. La seva orografia i el seu clima han col·laborat a que la vida en aquesta terra no fos fàcil. Només la seva relativa bona localització geogràfica com a cruïlla de camins ha estat un element mitigador de la ferocitat de la terra cap a la seva gent.

Tantmateix, els berguedans han sabut plantar cara i al llarg dels temps han lluitat contra la severitat de la terra i han aconseguit fer un recorregut de vida tot adaptant-se a les condicions adverses que els envoltaven.

Però no seria just pensar només en la terra com una mena d’enemic, cal reconèixer també que ha posat a l’abast tots els seus recursos per tal de que la seva gent els aprofités i se’n sortís, això sí, treballant de valent.

Va oferir la riquesa del seu riu per tal de possibilitar la creació de tot un seguit de colònies tèxtils que tot i les moltes mancances que presentaven, en general, va millorar les condicions de vida de les famílies berguedanes.

Així mateix ho va fer amb els seus recursos minerals, cosa que va possibilitar el recent passat miner de la comarca. Una època en que la mateixa terra ancorava els pobladors al territori i fins i tot n’atreia d’altres contrades. Una petita etapa de la nostra història en que era més fàcil trobar raons per l’optimisme en gran mesura per la certa prosperitat que la mineria va generar al Berguedà.

No fa gaires dies vaig sentir l’alcalde de Saldes, Moisès Masana, dir que fins feia poc es vivia de les entranyes de la terra i que potser a partir d’ara s’hauria de sortir a la superfície i viure d’allò que l’entorn ofereix. Aquestes paraules (no sé si són exactes però em sembla que aquesta era la idea) tenien el rerefons de la presentació del projecte del Centre Astronòmic Pedraforca, un dels molts projectes de desenvolupament que poc a poc s’escampen per tota la comarca. 

Tothom és conscient de que el Berguedà està patint un procés de transformació dels seu model productiu i encara que ens sembli que ja fa temps que dura i que no acaba d’arrancar, si ho posem en context històric ens adonarem que un canvi estructural de l’economia d’una comarca és una cosa a llarg, a molt llarg termini i des d’un punt de vista històric 25 o 30 anys no són gran cosa.

I, mentrestant, què fem? Doncs treballar idees, propostes, buscar alternatives, demanar a les institucions implicació,.... no defallir si un projecte no acaba de funcionar, rectificar-lo, reinventar-lo, o renunciar-hi i passar al següent....

Darrera de cada projecte hi ha un motiu per l’optimisme. Cada nova proposta és fruït de l’esforç i la il·lusió de moltes persones i genera un efecte contagi que fa augmentar el nombre de projectes per tota la comarca. I d’això va la cosa, de generar propostes, treballar plegats i escampar l’optimisme.

Una terra plena de projectes és una terra plena de motius per l’optimisme i en definitiva el que tots volem: una Terra de Futurs!!