Vista aèria de Cocentaina

A les estones poètiques llegeix Miquel Martí i Pol, i una de les seves cançons preferides és "Amor particular", d'en Lluís Llach. Té els orígens a Cocentaina. Però viu a Muro d'Alcoi, molt a prop de la fàbrica de Guitarres Alhambra, una de les més grans i importants del sector. Però tornem al començament, perquè Cocentaina, amb una mica més d'11.000 habitants, és la capital de la comarca d'El Comtat i una de les ciutats on s'hi celebra, des del segle XV, la festivitat de Moros i Cristians.

"Terra -no somnis- / i també mar immensa: / coses tangibles. / I una llengua comuna; / i la gent que la parla". L'àmbit de tots els àmbits , del poeta de Roda de Ter, és l'obra de capçalera de l'Andreu Valor, el protagonista del capítol d'aquesta quinzena. És cantautor, fa uns mesos que s'ha estrenat com a pare, i avui ens acull a casa seva, amb una paella d'hivern damunt de la taula parada. Com és la vida en valencià a Cocentaina? “Habitual. Les costums, tradicions i cultura, el dia a dia, es pregonen en la nostra llengua. De vegades em pregunte si la gent té assumida eixa identitat, perquè no la defèn amb més il·lusió!”. I què sents, quan hi ets? “Seguretat. És com estar prop d’una mare, em sent tranquil i assossegat”.

Alcoi queda a quatre passes. Et sents proper a l'Ovidi Montllor? “Més que mai. He aconseguit el desig de convertir la meua música en un missatge d’esperança, d'humilitat”. I amb quina part et quedes, de la seva obra? “D'ell he après que la tendresa, el somriure i la veritat són la millor arma per a canviar les coses”. De feina ja n'hi ha, em penso. Però el cas és que la utilització de la música com a eina de transformació és un treball molt noble. De fet, el País Valencià té una llarga tradició musical en aquest sentit, amb peces com el 'Tio Canya' o les cançons actuals dels Obrint Pas. “Cocentaina és una localitat amb molta dedicació musical. Estic segur que d'aquesta part cultural del meu poble naix un elevat percentatge de la meua estima per la música”. I, al final, tot t'acaba influenciant? “A nivell personal vas marcant el teu camí, però des de "Paquito el Chcolatero" (pasdoble fester), fins a la música de Romu Agulló (instrumental), tot ha sumat en la meua manera de sentir i escoltar la música”.

Al sud, les comparses s'anomenen “filaes”. I com que has tret un pasdoble del calaix, és gairebé de formulació obligada parlar de les festes de Moros i Cristians, una ó de les batalles durant la Reconquesta. Ho vius gaire intensament, això? “He sigut fester durant 25 anys. Ara, encara que no forme part de cap “filà”, tots els anys m’agrada ser-hi per veure l’ambient, escoltar la música i gaudir de la cultura del meu poble”. I del menjar, què me'n dius? Ja ens hem acabat la paella, però deus tenir alguna altra preferència, no? “Els tostons!” Què vols dir, Andreu? Què és això? “És molt senzill. Els tostons son el panís, el que al Principat en dieu blat de moro. Sols has d’agafar un ganivet, separar els grans de l’espiga i fregir-los amb oli. És una tapa típica d’ací, que a l’estiu acompanya tots els nostres sopars”.

Em comenta que ha vist Braveheart un munt de vegades i que s'ha llegit amb molta atenció Diari d'una motocicleta , les notes del viatge que Ernesto “Che” Guevara va fer pel centre i el sud d'Amèrica, a mitjans del segle XX. Però tornem cap a tu. Si siguessis el president de la Generalitat valenciana... què? “Treballaria per la igualtat. Res em fa més pena que veure les diferències entre la gent. Cares somrients d’empresaris en un moment on la gent sofreix per la carència d’unes necessitats bàsiques. No entenc a la humanitat!”. Aleshores, què és el que més trobes a faltar? “Un grapat de valors dels que en queden pocs rastres. Una vida més senzilla”.

Senzillesa. Andreu, quina és la millor cançó? “Aquella que hi és quan la necessites, que et sap traure la llàgrima d’emoció dels ulls, que sap recordar-te com ser feliç”. Aleshores, la millor cançó és una abraçada, potser? “Sí, perquè l'abraçada és l’expressió física d’un t'estime”.

Abans d'arribar, li vaig enviar un correu electrònic amb quatre paraules. No necessàriament per ordre alfabètic, ha associat una fotografia a cadascuna d'elles. Amb “compromís”, s'hi veu un cooperant ajudant a aconseguir aigua en un poble del continent africà. A la “corrupció” li ha col·locat uns bitllets enormes entre els ulls i les ulleres d'un home de rostre més que seriós. A la paraula “lluita” hi ha afegit la frase “per una democràcia inexistent”, i ho ha il·lustrat amb una fotografia de l'última cimera del G8. Per acabar, i no sé si jugant amb l'ofici i el seu cognom, “valor” és això que veieu aquí al costat.

Ens acomiadem. A punt de traspassar la porta, m'assegura que mai no aniria a sopar amb un assassí. “Per a mi la vida ho és tot. Ningú té el dret de llevar allò essencial en una persona”. Li dic que es quedi tranquil, que jo no tinc cap intenció de matar a ningú. I riem, i ens n'adonem que riem d'una manera molt semblant, potser amb matisos diferents, amb els accents canviats, però riem. És tot allò comú, tot allò que ens uneix, el que ens agermana amb Cocentaina, El Comtat i el País Valencià. A vegades dediquem un temps preciós a buscar les diferències, tot el que ens separa, les deixalles que els nous anys, els ministres i els presidents de les Generalitats s'han afanyat a col·locar entre nosaltres.

Però, com diu aquell, malgrat la boira, malgrat tot, i potser no prou junts, caminem. Encara.

Els tostons en ple procés de preparació