El gran escriptor mallorquí Llorenç Villalonga, malalt d’Alzheimer els últims anys de la seva vida, rep el petó afectuós al cap de la seva esposa Teresa Gelabert. Una foto de gran poder simbòlic, que condensa estimació, confiança, proximitat, escalf, comprensió, amor. Són quasi quatre-centes fotografies exposades a la sala 3 del Palau Robert i sento la necessitat de quedar-me amb aquesta, extraordinària, injectada d’intensa emoció i alhora de la més pura naturalitat. I és el propi Antoni Bernad qui me l’explica.

La seva exposició Nord Sud Est Oest, condensació de seixanta anys dedicats la fotografia, és insòlitament exhaustiva, conté una força torrencial que es desferma per rostres, postures, llums i colors. Me trobat l’artista a la porta i m’ha acompanyat per a explicar-me algunes de les històries que s’acumulen en tantes imatges. Imatges que aparentment són fixes però que desprenen alhora vitalitat i serenor.

Antoni Bernad (Barcelona, 1944), fotògraf autodidacta, va aprendre a còpia d’equivocar-se, d’espatllar ampliacions, d’entendre a poc a poc els mecanismes d’aquella vocació tan especial. Li agradava el color i l’estètica de les revistes estrangeres que compraven els seus pares. Per això l’exposició té aparença de pàgines de revista posades una al costat de l’altra. Junt amb Antoni Llena han ideat una mostra de gran expressivitat que combina anàrquicament les dues facetes que han conviscut a la seva trajectòria: la moda i el retrat de personatges populars, molts d’ells pertanyents a l’immens territori de la cultura i la intel·lectualitat. El fotògraf els anava a trobar empès per l’afany de conservar tants i tants llegats en un instant capturat per l’objectiu. Josep Pla, Dalí, Tàpies, Oriol Regàs, Foix, Cruyff, Tarradellas, Brossa, Maragall, Antonio Gades, Colita, Anna Murià i Agustí Bartra, Teresa Gimpera, Català-Roca, Manuel de Pedrolo, Pertegaz, Richard Gere i Ryszard Kapuscinski) Espriu, Chillida, Bohigas, Miró... amb Dalí va tenir un feeling especial i se’ls va acudir la idea d’una de les fotos més bèsties del pintor: la que representa una Pietat, amb un model nu estirat als genolls. Sensacional.
 
A Carmen Martín Gaite la va visitar poc després de la mort de la seva filla i estava en un estat beatífic: “Haz lo que quieras”, li deia l’escriptora quan Bernad li suggeria idees per la composició de la foto. “Me has sacado como un perro rabioso, que es lo que soy”, li va etzibar l’arquitecte José Antonio Coderch. A Felip de Borbó –excepció dins el territori dels intel·lectuals– el va fotografiar per Vogue Italia l’any 1986. Feia molta calor i no estava sent una sessió gaire lluïda. Tenia dos militars que li fiscalitzaven els moviments i el pare del príncep treia el cap pels jardins de la Moncloa i remenava la cua. Molt campechano. “Ya estamos alteza!”, va exclamar Bernad i Felip es va relaxar. I el fotògraf va poder a la fi capturar-lo en actitud desenfadada, com a ell li agrada, saltant un pedrís amb un somriure.

Aquesta ha sigut sempre la seva obsessió, l’espontaneïtat, la frescor, la naturalitat. Trobar-ho sempre a totes les fotos i que aquell qui les mira quedi captivat per aquest motiu. Ha treballat per les millors revistes de moda del món però s’avorria si sempre havien de ser igual els reportatges. L’alegria i el moviment eren el millor antídot contra la impostura i el recargolament. Volia copiar la vida. Les models que més li han agradat són les que se saben divertir amb la seva feina, les que són noies de veritat i no pas maniquins absurds. La seva musa? Laura Ponte, amb qui té una connexió especial i amb qui han orquestrat tota mena de posats, homenatges cinèfils i sessions de fotos molt més enllà de l’ara i aquí, amb gust per l’estètica amb fonament, amb necessitat per a explicar històries.
 
Als seus models els ha fet cridar, apropar-se a arbres i plantes, interactuar amb l’entorn, perdre’s en una estació de tren, ser Picasso, Audrey Hepburn i un fotograma de Dreyer, conduir, ficar-se dins d’un maleter, riure molt, passejar d’esquenes, fer-se els sorpresos... Per a fer-ho, la fotografia digital li permetia una gran llibertat, una creativitat molt més intensa que no pas la digital, que li va fer avorrir l’ofici. Com que la digital tothom la pot veure va acabar fart de comentaris i valoracions del tipus “Ya la tienes! Ésta es la foto!” dels qui amb pressa i inconsciència consideraven que podien opinar i fer valer el seu criteri.

Tot el fons d’Antoni Bernad, milers, milions de fotos, negatius i contactes és a l’Arxiu Nacional de Sant Cugat. Està molt content d’haver imaginat, pensat i executat aquesta antologia. Volia que fossin moltes fotos, un recorregut llarg i viscut, entusiasta, elegant i divertit alhora. Ha viatjat per tot el món, ha conegut persones fascinants, ha creat un univers expressiu contaminat de vida. Observa, content i somrient, un dels passadissos de l’exposició, replet de la seva obra a banda i banda. Opina que fa patxoca. Té tota la raó del món.