Si a l’estiu tota cuca viu, per aquells que es dediquen a fer música i espectacles arreu del territori se’ls multiplica la feina, tocant per festes majors, festivals, concerts, teatres i auditoris de tot país. En són un clar exemple Antònia Font, que es troben de ple submergits en una gira que els porta a trepitjar aquest 2024 bona part de les poblacions catalanes. La pròxima cita que tenen anotada a l’agenda és divendres vinent a Roses, on tindrà lloc S’univers és una festa, en el marc de l’obertura del festival Sons del Món. Un escenari situat en una ubicació inigualable de la Costa Brava, on Joan Miquel Oliver, Pau Debon, Jaume Manresa, Joan Roca i Pere Debon, amenitzaran la nit de tots aquells que s’hi congreguin per passar una vetllada única al ritme de les seves característiques cançons festives.
Però aquí no acaba la gira la banda mallorquina, perquè uns dies després els podrem veure i escoltar al Festival Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols i als Jardins de Terramar de Sitges, entre molts altres concerts que ja tenen programats al calendari fins a finals d’aquest 2024. De com afronten l’estiu, del recorregut que acumulen, de la feina del músic, del futur incert que els espera o dels orígens que recorden quan un avió gairebé els deixa a Mallorca al seu primer bolo a Barcelona, entre d’altres, en parlem amb Pau Debon (1977, Mallorca), vocalista del grup mallorquí.
Amb el recorregut i l’èxit que els acompanya, l’Antònia Font -que per qui no ho sàpiga, existeix- deu estar meravellada, no? Com va anar això?
Era una amiga de la universitat, sí! Estudiaven filosofia a la Universitat de les Illes Balears i en Jaume Manresa tenia un grup que sovint anava al bar on, entre classe i classe, es trobaven i feien xerrades. Quan van crear el grup fruit d’en Joan Miquel Oliver i d’en Pere Debon, el meu germà, li van dir a l’Antònia que els agradaria que portés el seu nom. Era una gran amiga seva i, val a dir que no ha estat mai amb cap de nosaltres. Aleshores els faltava un cantant i jo, que era el germà petit d’en Pere, també tenia un grup on cantava i m’hi vaig acabar afegint. En aquell moment estudiava selectivitat i ells estaven als exàmens finals, recordo. Pel que fa a l’Antònia, al principi venia a tots els concerts, era amiga nostra i encara ve als més importants de tant en tant. No s’esperava que aquell grup de la universitat arribés on ha arribat i em consta que ho du molt bé!
No sé si als inicis tenien o rebien influències musicals d’altres grups o artistes?
A en Joan Miquel, que n’és el compositor, sí que al principi li agradava molt Kiko Veneno i el rock més progressiu com Pink Floyd, per exemple. Sempre diu que no vol escoltar massa música perquè no el pugui influenciar gaire. Escolta molt bona música i així fa el que realment li surt, sense copiar ni plagiar ningú. Hi ha una línia molt fina entre una influència o un plagi i això ho vol evitar, així que escolta poca música i fa la que li surt. Per això la música d’Antònia Font és molt personal i independent.
Recorda algun punt d’inflexió o de dir: 'Ei, això va de debò'?
Al principi vam picar molta pedra. Ara molts grups surten i amb res ja estan dalt. Nosaltres hem tocat per molts pobles durant anys, per tot Mallorca a moltíssimes festes majors. En publicar ‘Alegria’ o ‘Taxi’ van ser dos punts d’inflexió importants, on a partir de llavors vam començar a sortir de l’illa. Però vam sortir de zero i picant pedra per territori desconegut, sobretot per Catalunya i festes majors. ‘Wa yeah!’ també va ser un altre punt d’inflexió. Vam notar un increment de públic i vam apostar per fer un altre tipus de concert a auditoris i teatres, més enllà de tocar a les festes majors que era el que anàvem fent. Vam descobrir un format molt més agradable que ens jugava a favor i vam passar a ser un grup de festa major a un grup on la gent també podia anar a veure al teatre. El 2008 vam fer una pausa d’any i mig o dos anys. Veníem de fer gira amb una orquestra i després vam parar perquè estàvem esgotats. Vam estar dos anys aturats i després ens hi vam posar de nou amb una consolidació més bèstia.
"Abans de pujar a un escenari sense ganes ho deixem aquí i queda la porta oberta"
És la seva una feina que crema amb més facilitat que la resta?
Hi ha molta manera de fer la feina, com per tot. Quan crees alguna cosa o presentes una proposta artística, no s’hi val anar al 50 o 60%, perquè la gent et ve a veure hi has d’estar i mostrar-te al 100%. No és una feina d’anar a escalfar la cadira o de posposar el treball per a l'endemà. Els concerts tenen lloc en aquell moment i has d'estar al 100% sempre, sense fallar. Nosaltres som exigents perquè volem ser honestos. Quan ho vam deixar estàvem cremats, però omplíem escenaris i econòmicament ens funcionava molt bé. Si nosaltres notàvem que en preparar el següent disc no teníem les mateixes ganes o hi havia certa falta d’interès, era poc honest, i això no es pot donar.
Abans de pujar a un escenari sense ganes ho deixem aquí i deixem la porta oberta. Jo no veia retorn possible i els companys tampoc. Vam estar nou anys abans de tornar, i el retorn després d’aquests nou anys va ser difícil. No ens vam barallar mai, però tampoc et diré que la relació d’un grup que comença a estar cremat de fer feina sigui la mateixa que la del principi. Hi ha un cansament i és un grup que no som amics del dia a dia, però teníem i tenim una molt bona relació. Estàvem cremats, hi havia certes tensions, i per això vam parar.
Imagino que amb el recorregut que porten hauran passat per molts moments, d’alts i d’altres més baixos. Quin és el secret per mantenir-se després de tants anys?
Està clar que és un conjunt de tot. Hi ha d'haver alguna cosa nova a explicar, pots viure de renda i de nostàlgia, però és poc honest -tot i que tampoc ho critico, que cadascú faci el que vulgui-, però nosaltres no ens sentim còmodes així. Si tornem després de nou anys és per fer noves coses, perquè tenim noves coses a dir amb un nou disc. A partir d'aquí, aquesta segona tornada és diferent perquè ara no tenim cap pressió, ni cap objectiu o condicionant. Abans tota la nostra vida era condicionada per Antònia Font; havíem de vendre, procurar que se sentís la música, la petita pressió que hi és i que existeix, i ara ja no. Ara tots tenim la nostra vida muntada a banda del grup i no l’hem volgut deixar.
És impossible dur el ritme de vida que portava abans. Ens vam reunir i vam posar condicions fins a arribar a la fórmula que ens funciona. L’objectiu és arribar on sigui, sense pensar en massa pretensions ni gaires futurs. Estem contents per la rebuda, però anem al nostre ritme. No era una tornada per intentar assumir noves generacions. Era una tornada per passar a gust i perquè ens volíem tornar a reunir i passar-ho bé amb una cosa nova.
Han tret deu discos. El primer, el 1998 i, el darrer, el 2022. Quina evolució n’han percebut o noten que hi ha hagut fent la vista enrere al llarg d’aquest temps?
Sobretot amb la problemàtica que vivim avui dia amb la massificació turística a Mallorca. Antònia Font és un reflex de la vida a Mallorca i del moment en què viuen les cançons. És un reflex sumant a un imaginari. Hi ha una descripció de la realitat del moment i és curiós com en un principi parlàvem d’una Mallorca idíl·lica, d’una Mallorca fantàstica. En s’estiu parla de com n'era de fabulós i guapo quan arribava l'estiu i gaudíem de l’espai on nosaltres vivim, que és un luxe! A mesura que passen els discos veus que ja no és tan agradable i que hi ha problemes turístics, d’ambient i de gent, de massa gent, fins al punt que ara, aquí, ja no s'hi pot viure. Mallorca ja no és un paradís, és un desastre per nosaltres; no podem comprar una casa, no podem anar a la mar un diumenge, no podem xerrar català… Patim els problemes que comporta la massificació del sistema que tenim.
“Antònia Font és un reflex de la vida a Mallorca i del moment en què viuen les cançons”
Les lletres, precisament, també sempre han girat entorn a mons imaginaris, a l’univers i el fet desconegut…
El que és desconegut crida més l’atenció i et pots inventar moltes més coses que agradin i d’altres que no. Jugar amb la mescla d’un món real amb un món imaginari que no coneixem dona molt de joc i aquest imaginari d’en Joan Miquel que s’ha inventat entre futur, univers desconegut i vida quotidiana, d’un sabó de rentaplats és fantàstic. Tot això, si ho agrupes i ho mescles, en surt un món molt entranyable que seria el món que ha creat i ajuntat ell.
Han tingut mai la impressió que el fet de cantar en català, en mallorquí, els hagi pogut tancar les portes en algun indret o limitar-los a un públic concret?
No, tot el contrari! No ens ho hem plantejat mai. Si jo vull explicar una cosa i transmetre una idea em sortirà dir-t'ho així com xerro, que no és en anglès o en castellà, que hauré de pensar com dir-ho. Si jo visc i xerro en català les 24 hores del dia, no he de canviar l'idioma per entendre algú que xerra en castellà. M'he d'expressar com em sento còmode. I això tan obvi només passa amb el català. Quan cantes en català sempre has d’explicar per què no cantes amb castellà. Aquesta barrera mai hem tingut la sensació que hi fos. Hem estat per Espanya, Sevilla, Valladolid… I, si hi vas convençut amb la teva llengua i el teu projecte, la gent ho entén i, fins i, tot ho valora! No hi pots anar amb por o amb inseguretats, perquè no s'ho creuran. És una qüestió de seguretat i de normalitat.
“Quan cantes en català sempre has d’explicar per què no cantes amb castellà”
Si ve algun artista anglès a Mallorca esperaré que canti en anglès, en la seva llengua, no esperaré que em faci una versió en castellà perquè l'entengui. Doncs això, i no ens ha anat malament. No estaria còmode cantant en castellà i en Joan Miquel no faria les mateixes lletres en castellà que en català. Són maneres de veure i de fer. La connexió que tenim amb el públic hi és perquè la gent veu que som nosaltres. Sempre ens diuen que som un grup molt proper. No és una cosa pensada, ens surt així perquè som així. No em disfressaré mai a un escenari. És una altra manera de fer.
S'han reprimit mai en fer alguna lletra o en dir alguna cosa en un escenari o concert?
No. Estic convençut que en Joan Miquel mai s’ho ha plantejat. Ell és lliure, i és difícil però bàsic per escriure i per crear noves coses. Has de ser lliure i si tens condicionants del que puguin dir o pensar, ja no seria el mateix.
Quin significat té per a vostès l'èxit i com el mesuren com a grup?
Hi ha molts moments d'avaluar l’èxit, no hi ha una única manera. Quan fas sold out és un èxit, evidentment, que la gent et vingui a veure! Però també hi ha l’èxit personal, com a grup, de cohesió, l’èxit econòmic… Si ens basem en el grup, l’èxit són els directes. Nosaltres tenim la sort que la gent ens ve i els directes són molt agraïts. Estem allà a dalt i tenir aquesta relació tan directa amb el públic que et ve a veure i et mira els ulls és fantàstic!
En l'àmbit personal, l’èxit podria ser arribar a una certa maduresa que em permet cantar davant 500 persones i després anar a sopar cada setmana amb els amics de sempre i seguir sent el mateix. L’ego hi pot ser o no independentment de si em coneixen o no. Aquests anys que no hem estat tocant i que la gent no em reconeixia pel carrer he viscut molt més còmode. Ser una persona coneguda per mi és una conseqüència que he de dur com puc, però no m'agrada i em molesta, malgrat que ho duc bé i no me n’amago. M’estimaria molt més ser anònim, evidentment.
En una entrevista a RAC1 a finals del 2023, Joan Miquel Oliver deia que “Antònia Font es tornarà a aturar indefinidament un cop acabi la gira d’aquest 2024”. Ja hi ha data pel que serà el darrer concert?
No t'ho sé dir això! Ell imagino que ho va dir perquè hem de fer un altre disc i, per això, cal inspiració i són els seus tempos. S’Alegria el va fer en dos mesos! Quan està inspirat i es posa a escriure no para. Ara no tenim un objectiu clar i no el volem tenir tampoc. Sabem el que passa ara, però no m'atreviria a dir si seguirem o no, pas a pas sense pressió.
Tinc la impressió que si pleguen veles ara ho fan en un dels possibles millors moments, no?
Estem en un moment molt dolç, no ser si el millor o no. És molt agradable i es viu molt bé, amb calma. Però si allargues aquests moments dolços se'n va la dolçor i s'ha de pensar en què fer.
Hi ha previsió per treure un nou àlbum?
No se sap, ja veurem!