Fa cent anys del cop d'estat militar del general Miguel Primo de Rivera, en aquell moment capità general de Catalunya. El cop, del tot incruent, va posar fi a un règim oligàrquic i caciquil, amb llibertats restringides, l'anomenat sistema de la Restauració, una monarquia sota el signe dels Borbons i dominada per dos grans partits, el Liberal i el Conservador, que dominaven gràcies al seu control dels mecanismes electorals. El règim havia perdut autoritat. El caciquisme havia degradat el sistema. Però el que vindria, una dictadura militar, seria pitjor i acabaria enduent-se la mateixa monarquia. 

La societat vivia el conflicte creixent entre un moviment sindical cada cop més organitzat, amb el republicanisme ascendent a les ciutats i una veritable lluita de classes als carrers de Barcelona, amb pistolers de la patronal enfrontats a grups armats propers als sectors radicals del moviment anarquista. Entre la burgesia catalana va estendre's el temor a una guerra social. El principal partit de la burgesia, la Lliga Regionalista, d'ideari catalanista, havia intentat diverses vies reformistes de l'Estat, però sense èxit. La més ambiciosa, la del 1917, amb un projecte de reforma constituent que no va tirar endavant. El 1923, alguns dirigents de la Lliga, amb el president de la Mancomunitat Josep Puig i Cadafalch al davant, van creure que podrien ser els estrategues d'un canvi de règim a Espanya, i que havien trobat el seu home en el capità general.

[noticia]260047[/noticia]
Miguel Primo de Rivera era un militar pretensiós que es va deixar estimar pel patriciat català. Proclamava la seva empatia amb el catalanisme i va prometre a Puig i Cadafalch que faria els possibles per modenitzar l'Estat. Primo de Rivera es va trobar amb un context favorable. La derrota espanyola a la batalla d'Annual, al Marroc, va provocar més de 10.000 morts entre els soldats espanyols després d'una ofensiva mal planificada en què les tropes van lluitar sense recursos. Es va deixar en evidència el desgavell de l'administració espanyola que exercia el protectorat al Marroc. El Congrés va formar una comissió d'investigació per esbrinar les responsabilitats del desastre. El temor es va estendre al Palau Reial: es considerava que una investigació a fons mostraria el paper del rei en l'impuls a un general, Fernández Silvestre, les tropes del qual forn aniquilades. Annual va ser el 1921 i acabaria condicionant els darrers anys de la monarquia parlamentària.      

A finals del 1922, s'havia format un govern del Partit Liberal, presidit per Manuel García Prieto, un polític gris i insegur, amb figures com el comte de Romanones -propietari de bona part de la província de Guadalajara- al costat. Però l'ambient tens al carrer i l'erosió que patia la monarquia va fer que els liberals intentessin tirar endavant un programa de reformes que fos rebut positivament pels sectors més progressistes de l'opinió. Es va prometre una democratització del règim, posar ordre a la hisenda, una reforma de la Constitució per garantir la llibertat de cultes i retallar el poder de l'Església. 

Sectors poderosos van veure el govern liberal com una amenaça. Quan l'executiu es va comprometre a investigar fins al final el que havia passat a Annual -va ser l'anomenat Informe Picasso-, el clima entre el govern i Palau es va enrarir. Mentrestant, en el terreny de la conflictivitat social, a la patronal es van imposar els sectors més durs, que reclamaven un poder polític dur. l gruix de la burgesia s'enfrontés a l'executiu i veiés el capità general, Miguel Primo de Rivera, com un aliat. Va ser un dels grans errors de la Lliga, el partit de la dreta catalanista. Poc després, el dictador suprimia la Mancomunitat i engegava una política de castellanització de Catalunya.

El cop del 1923 va ser l'inici d'una dictadura que s'allargaria fins al gener del 1930 i que acabaria desacreditant la monarquia, ja que el rei Alfons XIII va beneir l'aixecament. El cop del 1923 va ser el punt i final a gairebé 50 anys de règim parlamentari que no era un model de democràcia, perquè el poder real restava en mans d'un sector oligàrquic i el vot estava mediatitzat pel caciquisme a l'Espanya rural. Però, amb tot, era un règim amb llibertats. El cop de fa cent anys també va demostrar la dificultat de la burgesia catalana d'obrir-se pas en l'alta política a Madrid, amb una aposta molt arriscada per un règim militar del qual Catalunya no va obtenir cap guany. 

Feia només un any de l'arribada al poder de Benito Mussolini a Itàlia, també a través d'un cop d'estat. L'ambient duia aires de feixisme. Un nucli de la burgesia catalana, en contra de tot consell de prudència, va optar per un experiment autoritari per por al moviment obrer. Per un moment, el rei, la dreta catalanista de la Lliga -amb un Francesc Cambó molt distant- i el sector més intervencionista de l'exèrcit van sumar forces contra un sistema que, tot i ser molt llunyà a una democràcia plena, intentava millorar les coses.