L'alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, té clar el seu al·legat: "Barcelona millora". És el resum que proposa per als seus primers dos anys al capdavant de l'Ajuntament. Altres veus del mateix consistori, les de l'oposició, assenyalen les escletxes de l'afirmació. Troben a faltar grans mesures aprovades per majoria, o la constatació de resultats evidents en algun dels principals maldecaps socials que han arrelat a la capital catalana. Però el que és innegable és que, malgrat la soledat del PSC a l'executiu municipal, ningú ha pogut bastir una alternativa. I també que, en aquesta primera part del mandat, s'han intensificat els anuncis per desbloquejar projectes en col·laboració amb la Generalitat o l'Estat. 

Això fa emergir una conclusió fefaent: Barcelona és una demostració de força del moment dolç del socialisme, que no només governa les tres administracions, sinó que, amb el procés desactivat, ocupa la centralitat del tauler de joc de les aliances polítiques. Amb aquesta anàlisi sobre la capital, Nació enceta una sèrie especial que servirà tant per radiografiar l'estat dels principals municipis del país en el mig mandat com per enfocar els grans reptes que protagonitzaran les properes eleccions locals.

Sense majories, però sense ensurts

També ha quedat clar que res ha acabat sent com, per moments, semblava. A cada expectativa l'ha succeït un gerro d'aigua freda final, o una manca d'entesa, o una constatació que no era el moment idoni, o una combinació dels tres factors. L'estiu del 2023, els primers mesos després de la investidura de Collboni, la lectura més estesa apuntava cap a una repetició d'un govern de coalició entre socialistes i BComú, ara amb els lideratges bescanviats. Però al final, res. Després van créixer les suspicàcies que assenyalaven una tendència cap a la moderació i que, per tant, el soci preferent havia de ser Xavier Trias. Una figura que, a més, allargava la seva presència a la corporació local sine die. Però tampoc. I ja al 2024, amb les intencions explícites d'Elisenda Alamany (ERC) sobre la taula, va arribar a dissenyar-se un nou executiu compartit entre republicans i socialistes. Al final, però, també ha acabat quedant descartat. 

Això ha deixat el govern de Collboni amb 10 regidors i ha comportat, de retruc, el patiment socialista a l'hora d'aplegar majories polítiques. De fet, no ha pogut aprovar cap pressupost municipal, dels dos que ha treballat, per majoria. Ara bé, la incompatibilitat entre els rivals polítics del PSC, que queden més allunyats entre ells que del grup socialista, ha donat ales a l'executiu municipal per prendre-s'ho amb calma. La nova realitat política ha blindat Collboni davant els ensurts. No hi ha cap majoria alternativa.

Ciutat remoguda i promeses pendents

Si algú fes un repàs de les principals titulars que han afectat l'executiu de Collboni els primers dos anys de mandat, segurament trobaria la carpeta de la Copa Amèrica de Vela com un dels fronts polítics més encesos del mandat. Tanmateix, l'esdeveniment havia quedat organitzat des del mandat anterior. De manera similar, alguns dels grans anuncis d'aquesta primera part del mandat, com l'estrena final del parc de les Glòries, la inauguració del nou camí del tramvia fins a Verdaguer o l'augment del ritme de producció d'habitatges públics, tenien l'origen en l'executiu anterior. Ara bé, l'executiu socialista també pot apuntar-se projectes propis en l'àmbit urbanístic: va liderar la reducció dels terminis a la meitat a la Rambla, també va accelerar la transformació a la Via Laietana i, només arribar, va potenciar també la cobertura d'una part de la ronda de Dalt. Això, en coincidència amb altres obres rellevants en marxa, ha deixat la ciutat especialment remoguda per moments.

Mentre queden pendents les promeses locals en habitatge, tant la que hauria de comportat la reforma de la reserva del 30% d'habitatge social als nous edificis o grans rehabilitacions com la que implicaria una normativa municipal dels lloguers de temporada, el govern Collboni assumeix que té altres carpetes també pendents de resoldre. Després d'haver assegurat que els interiors d'illa eren la seva proposta alternativa als eixos verds d'Ada Colau, en campanya electoral, encara no n'ha presentat cap. El primer hauria d'arribar aviat, va prometre el batlle socialista aquesta mateixa setmana en una conferència. També queda pendent saber quin és el pla per connectar l'última part del tramvia per l'avinguda Diagonal o com acabarà la negociació per tancar terminals de creuers.

Els candidats del 2027: entre la incertesa i la renovació

Una de les postals més evidents que ha deixat aquesta primera part del mandat ha estat el canvi de pell dels lideratges municipals. El primer a deixar el vaixell del consistori -i de la vida política- va ser Ernest Maragall (ERC). Després, va ser Trias (Junts). I, finalment, Colau (BComú). Són els guanyadors de les quatre últimes eleccions a la capital catalana. I amb el seu moviment no només removien l'escenari actual de la política municipal, sinó que també sembraven d'incertesa el futur de cadascuna de les seves formacions. 

Mentre que Collboni, després d'haver aguantat les pitjors èpoques del socialisme a Barcelona i ara haver-se convertit en una figura reconeixible, és el més ben posicionat per ser alcaldable el 2027, els principals partits de l'oposició tenen encara aquesta assignatura pendent. Junts té un enrenou de possibles candidats interns com Jordi Martí Galbis, actual cap de files de la formació, o Josep Rius, però sense descartar un fixatge estrella com Artur Mas, a la cerca d'un nou "efecte Trias" que mobilitzi l'electorat. El mateix passa amb els comuns. Janet Sanz ja fa quatre mandats que exerceix com a regidora al consistori i les travesses apunten més cap a un retorn final de Colau -malgrat actualment ella hi mostri reticències- o la cerca d'un nou nom que, més d'una dècada després del naixement de Barcelona en Comú, sedueixi i renovi el lideratge de la formació municipal.

Mentrestant, a ERC, el perfil d'Elisenda Alamany ha anat guanyant pes els darrers mesos i ja no es descarta que la propera llista per governar la capital catalana la pugui encapçalar ella mateixa. A banda, al PP (Daniel Sirera) i Vox (Gonzalo de Oro Pulido) no hi ha especials moviments que donin pistes sobre qui se situarà al capdavant de les pròximes candidatures.