24
de març
del
2024
Actualitzat
a les
19:00h
Un cor furtiu és el títol de la biografia de Josep Pla escrita pel professor de la Universitat de Girona Xavier Pla. L'ha editat Destino i és una obra ambiciosa, de més de 1.400 pàgines, fruit de deu anys de treball i construïda amb mà experta per un dels millors coneixedors de l'obra i la vida de l'escriptor empordanès. L'índex onomàstic inclou un miler llarg de noms, el que ja és un indici de l'abast de l'obra.
La biografia -que es va presentar fa uns dies al Mas Pla- aporta moltes pàgines desconegudes de l'aventura vital de l'autor d'El quadern gris i està farcida també de nombroses anècdotes. L'itinerari de Pla apareix a El cor furtiu gairebé com una novel·la total que mostra les moltes capes de l'univers planià des que aquest va arribar a Barcelona per començar els estudis de Ciències, que aviat va canviar per Dret i per la seva passió per escriure. Aquí teniu 10 perles que són només un tast de les moltes que aporta la biografia.
Xavier Pla ha trobat documentació dels primers temps de Josep Pla per les tertúlies de Barcelona. Que no van ser les de l'Ateneu Barcelonès, com ell va explicar, sinó la que formava un grup de fills de casa bona que es reunia en un pis proper a la Universitat de Barcelona i que s'anomenava el Caos. S'hi reunien entorn l'escriptor vendrellenc Salvador Euras, potser una de les primeres influències sobre l'empordanès abans d'entrar a l'Ateneu i conèixer Alexandre Plana, que li obriria moltes portes. En un dels textos de Pla de l'època del Caos, potser del 1915, el futur escriptor es definia com a "anarquista, antidemòcrata per estètica, una mica loco i una mica geni".
Una de les grans aportacions del llibre és desvetllar la relació de Pla amb la seva família, un nucli de pares i quatre germans que sempre van romandre molt units i foren centrals en la vida de l'escriptor. Uns Pla que el biògraf defineix com a tradicionals i alhora moderns, que s'escrivien de manera continuada i es tutejaven, el que no era tan habitual en aquella època. La mort de Maria Vilar, l'àvia paterna, el 1926, agafa Pla a Anglaterra i la correspondència familiar delata el sotrac per la pèrdua. "És molt útil haver après que la vida és una cosa sense esperança", escriu Pla al seu pare. En una carta al seu germà Pere, confessa que "la família, l'encadenament familiar, és l'única cosa real d'aquest somni de la vida". L'antisentimental sabia plorar.
Pla s'obriria pas com a periodista. És corresponsal de La Publicidad a París i ho serà a Berlín, escrivint per a diversos diaris, entre ells La Veu de Catalunya, l'òrgan de la Lliga, partit al qual se sent proper. El novembre del 1924, junt amb el també periodista Eugeni Xammar, és a Munic, on són testimonis del putsch fracassat que intenta Adolf Hitler, aleshores quasi un desconegut. Uns dies després, Xammar i Pla van publicar, per separat, una entrevista amb Hitler, que Pla va titular Monòleg. Tots dos no en van tornar a parlar mai i s'ha imposat la idea que fou inventada. Amb tot, Xavier Pla no és tan categòric i apunta una dada: Hitler parla per primer cop de la "solució final". Encara no havia escrit el Mein Kampf.
Durant la República, Pla va ser corresponsal a Madrid per La Veu de Catalunya, on publicava cròniques parlamentàries. En aquell moment, era un home molt proper a Francesc Cambó. Pla va moure's amb habilitat per despatxos i restaurants, convertint-se en un periodista amb entrada als salons del poder. Tant és així que va esdevenir una mena de secretari personal de Manuel Portela Valladares, polític gallec que va presidir un fugaç govern a inicis del 1936. Portela volia consolidar un partit de centre entre l'esquerra que s'aglutinava en el Front Popular i el bloc de dretes. Fins i tot li va proposar a Pla ser diputat i aquest no ho va acceptar perquè finalment la Lliga va mostrar la seva oposició a aquests girs planians.
Un cor furtiu dona moltes dades de l'activitat de Pla en els mesos immediatament anteriors a la Guerra Civil. En aquells dies, l'escriptor va veure el general Franco entrant i sortint del despatx de Portela, primer quan va intentar que el cap del govern no reconegués el resultat que donava guanyador al Front Popular i després per negar que estigués intentant cap cop d'estat. Era febrer del 1936. En alguns moments, Pla i Franco compartien l'espera a la porta del despatx de Portela. Pla va estrènyer relacions aquells mesos amb polítics de l'extrema dreta espanyola, com Primo de Rivera. Després, abans que esclatés la tempesta, va tornar a Llofriu.
Xavier Pla explica detalls de la tasca de Pla com a espia al servei del SIFNE, els serveis d'informació que treballaven pel triomf franquista. Pla serà un habitual al pis que té el SIFNE a Marsella i seran nombrosos els seus desplaçaments a Biarritz, on els serveis franquistes tenen la seu central a França. Té la condició d'"informador", junt amb figures com Carles Sentís i Octavi Saltor, militant de la Lliga. Molt més sorprenent és la dada que aporta Xavier Pla: l'escriptor va formar part, junt amb el seu gemà Pere, metge de professió, d'una xarxa secreta que ajudava a passar soldats aliats de França a Gibraltar a través de la Costa Brava i Barcelona. L'autor ha trobat referències d'estades de membres del M19 britànic i de l'OSS (precedent de la CIA) al Mas Pla el 1944.
Les activitats de Pla com a espia no les va fer sol, sinó en companyia de la noruega Adi Enberg,una de les dones més importants en la vida de Pla. La biografia té entre les grans descobertes el donar a conèixer bona part de la vida amorosa de l'escriptor. Pla i Adi es van conèixer a París el 1924. Divorciada, era filla d'un diplomàtic noruec que era cònsol de Dinamarca a Barcelona. La relació va ser intensa i fins i tot va aparèixer a la premsa que s'havien casat. Sembla que aquest matrimoni mai es va produir i encara que Enberg era esmentada sovint com "la senyora" de Pla, potser això fou una manera de superar les reticències de la família de l'escriptor.
Una anècdota impactant del llibre l'explica Xavier Pla sobre el moment en què l'escriptor torna a l'Ateneu Barcelonès passada la Guerra Civil. Hi troba Luys de Santa Marina, falangista de la primera hora, que s'ha fet càrrec de la presidència de la casa. Santa Marina va intervenir en favor de diversos processats en consells de guerra, però era un home molt dur. Pla s'hi dirigeix anomenar-lo "don Luis". Aquest li demana que el tutegi, com es feia entre els camises blaves: "Somos camaradas". Pla es resisteix i continua adreçant-s'hi com a vostè. Santa Marina es cansa aviat, mostra el seu revòlver i li etziba: "O me tuteas o te mato". Pla queda garratibat. Mai més tornarà a l'Ateneu.
És una altra de les descobertes del llibre. Si la vida sentimental de Pla és un dels aspectes menys coneguts del personatge, el biògraf hi aporta molta informació i hi redescobreix un amor fins ara a l'ombra. Va ser ja amb un Pla madur, el 1958, quan tornant a Barcelona des de l'Argentina va conèixer una jove de 16 anys, Luz de Santa Coloma i Alvear, filla d'un noble català i d'una dona de l'alta societat de Buenos Aires. Luz va enlluernar Pla tot i la diferència d'edat (ja havia fet els 62). A partir d'aleshores van mantenir una relació epistolar fins que l'escriptor va escriure el pare de la noia convidant-la a visitar el mas. El pare va donar-hi autorització, però a condició que Luz viatgés amb la seva mare i dormís fora del mas. De tots els amors de Pla, aquestva sersegurament el més platònic.
Xavier Pla es refereix en el llibre a l'obsessió de Pla per de dominar la imatge que projectava públicament. De fet, el llibre explica els diversos intents de l'autor d'El quadern gris per trobar algú que escrivís la seva biografia. Era molt conscient de la rellevància de la seva figura. Va posar a disposició de personalitats com Baltasar Porcel o Manuel Ibáñez Escofet la seva documentació. Però mai va reeixir. Ibáñez Escofet tenia massa feina i Porcel va enfrontar-se a Pla quan aquest va mostrar-se disposat a controlar el seu treball. Més que un biògraf volia algú que escrivís al dictat.
El cor furtiu és una obra magnífica, amb una base documental espectacular, un estil literari que atrapa el lector i amb la capacitat de trobar sempre el matís que ajuda a situar persones i actituds. No és un llibre de part. Els detractors de Pla hi trobaran raons per mantenir-se en la seva posició. Els seus admiradors, també. Tractant-se de Pla es fa difícil evitar la polarització, com va fer, en el seu exili, el republicà Rafael Tasis. A partir d'una visió molt crítica amb Pla, de la lectura de Viaje en autobús, llibre en aparença inofensiu, hi va saber veure la mala llet planiana envers la Catalunya sorgida de la victòria franquista, el profund menyspreu de l'empordanès que el feia diferent a la resta d'oportunistes.
La biografia -que es va presentar fa uns dies al Mas Pla- aporta moltes pàgines desconegudes de l'aventura vital de l'autor d'El quadern gris i està farcida també de nombroses anècdotes. L'itinerari de Pla apareix a El cor furtiu gairebé com una novel·la total que mostra les moltes capes de l'univers planià des que aquest va arribar a Barcelona per començar els estudis de Ciències, que aviat va canviar per Dret i per la seva passió per escriure. Aquí teniu 10 perles que són només un tast de les moltes que aporta la biografia.
1.- El Pla dels anys joves: la tertúlia del Caos
Xavier Pla ha trobat documentació dels primers temps de Josep Pla per les tertúlies de Barcelona. Que no van ser les de l'Ateneu Barcelonès, com ell va explicar, sinó la que formava un grup de fills de casa bona que es reunia en un pis proper a la Universitat de Barcelona i que s'anomenava el Caos. S'hi reunien entorn l'escriptor vendrellenc Salvador Euras, potser una de les primeres influències sobre l'empordanès abans d'entrar a l'Ateneu i conèixer Alexandre Plana, que li obriria moltes portes. En un dels textos de Pla de l'època del Caos, potser del 1915, el futur escriptor es definia com a "anarquista, antidemòcrata per estètica, una mica loco i una mica geni".
2.- Una família present i unida
Una de les grans aportacions del llibre és desvetllar la relació de Pla amb la seva família, un nucli de pares i quatre germans que sempre van romandre molt units i foren centrals en la vida de l'escriptor. Uns Pla que el biògraf defineix com a tradicionals i alhora moderns, que s'escrivien de manera continuada i es tutejaven, el que no era tan habitual en aquella època. La mort de Maria Vilar, l'àvia paterna, el 1926, agafa Pla a Anglaterra i la correspondència familiar delata el sotrac per la pèrdua. "És molt útil haver après que la vida és una cosa sense esperança", escriu Pla al seu pare. En una carta al seu germà Pere, confessa que "la família, l'encadenament familiar, és l'única cosa real d'aquest somni de la vida". L'antisentimental sabia plorar.
3.- Una entrevista a Hitler?
Pla s'obriria pas com a periodista. És corresponsal de La Publicidad a París i ho serà a Berlín, escrivint per a diversos diaris, entre ells La Veu de Catalunya, l'òrgan de la Lliga, partit al qual se sent proper. El novembre del 1924, junt amb el també periodista Eugeni Xammar, és a Munic, on són testimonis del putsch fracassat que intenta Adolf Hitler, aleshores quasi un desconegut. Uns dies després, Xammar i Pla van publicar, per separat, una entrevista amb Hitler, que Pla va titular Monòleg. Tots dos no en van tornar a parlar mai i s'ha imposat la idea que fou inventada. Amb tot, Xavier Pla no és tan categòric i apunta una dada: Hitler parla per primer cop de la "solució final". Encara no havia escrit el Mein Kampf.
4.- 1936: corresponsal de dia, conspirador de nit
Durant la República, Pla va ser corresponsal a Madrid per La Veu de Catalunya, on publicava cròniques parlamentàries. En aquell moment, era un home molt proper a Francesc Cambó. Pla va moure's amb habilitat per despatxos i restaurants, convertint-se en un periodista amb entrada als salons del poder. Tant és així que va esdevenir una mena de secretari personal de Manuel Portela Valladares, polític gallec que va presidir un fugaç govern a inicis del 1936. Portela volia consolidar un partit de centre entre l'esquerra que s'aglutinava en el Front Popular i el bloc de dretes. Fins i tot li va proposar a Pla ser diputat i aquest no ho va acceptar perquè finalment la Lliga va mostrar la seva oposició a aquests girs planians.
5.- Coincidències amb Franco
Un cor furtiu dona moltes dades de l'activitat de Pla en els mesos immediatament anteriors a la Guerra Civil. En aquells dies, l'escriptor va veure el general Franco entrant i sortint del despatx de Portela, primer quan va intentar que el cap del govern no reconegués el resultat que donava guanyador al Front Popular i després per negar que estigués intentant cap cop d'estat. Era febrer del 1936. En alguns moments, Pla i Franco compartien l'espera a la porta del despatx de Portela. Pla va estrènyer relacions aquells mesos amb polítics de l'extrema dreta espanyola, com Primo de Rivera. Després, abans que esclatés la tempesta, va tornar a Llofriu.
6.- Agents secrets al Mas Pla
Xavier Pla explica detalls de la tasca de Pla com a espia al servei del SIFNE, els serveis d'informació que treballaven pel triomf franquista. Pla serà un habitual al pis que té el SIFNE a Marsella i seran nombrosos els seus desplaçaments a Biarritz, on els serveis franquistes tenen la seu central a França. Té la condició d'"informador", junt amb figures com Carles Sentís i Octavi Saltor, militant de la Lliga. Molt més sorprenent és la dada que aporta Xavier Pla: l'escriptor va formar part, junt amb el seu gemà Pere, metge de professió, d'una xarxa secreta que ajudava a passar soldats aliats de França a Gibraltar a través de la Costa Brava i Barcelona. L'autor ha trobat referències d'estades de membres del M19 britànic i de l'OSS (precedent de la CIA) al Mas Pla el 1944.
7.- La connexió escandinava: Adi Enberg
Les activitats de Pla com a espia no les va fer sol, sinó en companyia de la noruega Adi Enberg,una de les dones més importants en la vida de Pla. La biografia té entre les grans descobertes el donar a conèixer bona part de la vida amorosa de l'escriptor. Pla i Adi es van conèixer a París el 1924. Divorciada, era filla d'un diplomàtic noruec que era cònsol de Dinamarca a Barcelona. La relació va ser intensa i fins i tot va aparèixer a la premsa que s'havien casat. Sembla que aquest matrimoni mai es va produir i encara que Enberg era esmentada sovint com "la senyora" de Pla, potser això fou una manera de superar les reticències de la família de l'escriptor.
8.- La pistola de Luys Santa Marina
Una anècdota impactant del llibre l'explica Xavier Pla sobre el moment en què l'escriptor torna a l'Ateneu Barcelonès passada la Guerra Civil. Hi troba Luys de Santa Marina, falangista de la primera hora, que s'ha fet càrrec de la presidència de la casa. Santa Marina va intervenir en favor de diversos processats en consells de guerra, però era un home molt dur. Pla s'hi dirigeix anomenar-lo "don Luis". Aquest li demana que el tutegi, com es feia entre els camises blaves: "Somos camaradas". Pla es resisteix i continua adreçant-s'hi com a vostè. Santa Marina es cansa aviat, mostra el seu revòlver i li etziba: "O me tuteas o te mato". Pla queda garratibat. Mai més tornarà a l'Ateneu.
9.- Un amor en alta mar
És una altra de les descobertes del llibre. Si la vida sentimental de Pla és un dels aspectes menys coneguts del personatge, el biògraf hi aporta molta informació i hi redescobreix un amor fins ara a l'ombra. Va ser ja amb un Pla madur, el 1958, quan tornant a Barcelona des de l'Argentina va conèixer una jove de 16 anys, Luz de Santa Coloma i Alvear, filla d'un noble català i d'una dona de l'alta societat de Buenos Aires. Luz va enlluernar Pla tot i la diferència d'edat (ja havia fet els 62). A partir d'aleshores van mantenir una relació epistolar fins que l'escriptor va escriure el pare de la noia convidant-la a visitar el mas. El pare va donar-hi autorització, però a condició que Luz viatgés amb la seva mare i dormís fora del mas. De tots els amors de Pla, aquestva sersegurament el més platònic.
10.- Buscant biògraf
Xavier Pla es refereix en el llibre a l'obsessió de Pla per de dominar la imatge que projectava públicament. De fet, el llibre explica els diversos intents de l'autor d'El quadern gris per trobar algú que escrivís la seva biografia. Era molt conscient de la rellevància de la seva figura. Va posar a disposició de personalitats com Baltasar Porcel o Manuel Ibáñez Escofet la seva documentació. Però mai va reeixir. Ibáñez Escofet tenia massa feina i Porcel va enfrontar-se a Pla quan aquest va mostrar-se disposat a controlar el seu treball. Més que un biògraf volia algú que escrivís al dictat.El cor furtiu és una obra magnífica, amb una base documental espectacular, un estil literari que atrapa el lector i amb la capacitat de trobar sempre el matís que ajuda a situar persones i actituds. No és un llibre de part. Els detractors de Pla hi trobaran raons per mantenir-se en la seva posició. Els seus admiradors, també. Tractant-se de Pla es fa difícil evitar la polarització, com va fer, en el seu exili, el republicà Rafael Tasis. A partir d'una visió molt crítica amb Pla, de la lectura de Viaje en autobús, llibre en aparença inofensiu, hi va saber veure la mala llet planiana envers la Catalunya sorgida de la victòria franquista, el profund menyspreu de l'empordanès que el feia diferent a la resta d'oportunistes.