Dimarts a la nit, després del partit entre el PSG i el Barça, Luis Enrique va ser força impertinent amb el periodista de TV3 Jordi Grau. Li va respondre de males maneres una de les preguntes referida al mal joc de l’equip i a les decisions tàctiques de l’entrenador. Es va organitzar un sidral de por, semblava una qüestió d’estat. Quantitat d’opinions a les xarxes socials i comentaris a les webs dels diaris. La majoria acarnissant-se amb Luis Enrique, però també unes quantes ressaltant que el mateix periodista va obtenir fa uns quants anys una reacció similar per part de Pep Guardiola, aleshores entrenador del Barça. A més a més, a La Sexta es van inventar que els dos quasi arriben a les mans.

La visceralitat dels judicis cap a una banda o cap a l’altra era realment graciosa. De veritat tota aquesta gent, suposadament adulta -inclosos periodistes esportius i tota mena de comentaristes i tertulians- està emetent aquestes opinions sobre un tema que és obvi que no té ni la més remota transcendència? De veritat? Tot plegat, val a dir-ho, més enllà de la seva evident futilitat, em va portar a pensar una vegada més sobre una qüestió incòmoda: la importància del futbol al nostre món. 

Ja fa unes quantes temporades que a casa nostra la majoria del futbol és de pagament. Només la Copa del rei i alguns partits de la Champions s’emeten en obert. Però tot i així, el futbol no ha perdut capacitat d’influència. Tampoc presència simbòlica, creació d’imaginari i encimbellament d’ídols. Si no tenim partits ens inventem pre-partits i post-partits. Si no tenim imatges hi posem paraules. Si no tenim els drets aquí està “la ràdio en colors” per a posar-hi remei. Això últim, per cert, no entenc com no fa envermellir de vergonya aliena qualsevol persona amb un mínim de sentit comú.

Un efecte col·lateral d’aquesta absència de futbol gratuït és també la importància sobtada de les rodes de premsa. Si no estic descomptat, Luis Enrique fa una roda de premsa el dia abans d’un partit i una altra immediatament després. Que cadascú faci les sumes. I total per què? Per dir el mateix cada vegada. Perquè els diaris esportius puguin omplir pàgines sempre amb les mateixes consideracions i els tòpics mil vegades repetits.

Hi ha una necessitat compulsiva de generar lletres impreses i materials audiovisuals que donin fe del que s’esdevé diàriament en el món del futbol. Entre nosaltres, no és cap secret ni descobreixo la sopa d’all, el Barça és una realitat imperiosa. No em posaré, òbviament, a fiscalitzar el valor de la institució a nivell d’imaginari col·lectiu i tampoc el que cadascú, íntimament, li concedeixi. Només faltaria. Jo, modestament, li reservo també un racó del meu cor, de la meva formació sentimental. Els anhels i vivències passionals experimentats al seu escalf al llarg dels anys han sigut intensos i valuosos.  
 
Suposo que té a veure amb el creixement, que cadascú vehicula com vol i com pot, amb la renovació d’estímuls diversos i divergents, amb el cansament de les fórmules que abans eren potents i inqüestionables. El cas és que, ara mateix, escoltar la semàntica altisonant i profundament infantil que envolta el Barça em genera molt més rebuig que adhesió. A TV3 la narrativa dels partits ha esdevingut inaudible, profundament antipàtica. Si el Barça perd, empata o juga malament, vol dir automàticament que algú obra el mal. No es valora el futbol com a esport, com a emoció, com a sana rivalitat, sinó en funció que jugui (i guanyi) el Barça.

Al TN es continuen fent uns muntatges musicals ridículs per resumir els partits. L’adjectivació emprada és com per fer-ne mil acudits tots exageradíssims i tots perfectament justificats. Tot transpira una gravetat absurda. El Xavier Valls fa, al Gol a Gol, uns editorials que fan riure. La imitació del Jordi Grau –no sé si encara la fan- a Crackòvia és la més exacta i precisa de la història de les imitacions. Aquest darrer detall dona pistes sobre com de conscients en som que la paròdia és plausible i raonable. 

Per tant, home, l’episodi de dimarts després del 4-0 podria fer-nos pensar una mica. No calen tantes rodes de premsa emeses en directe. No cal tanta parafernàlia. Si algú en algun moment vol matisar totes les hipèrboles vinculades a Messi tampoc s’enfonsarà el món. Si algun dia el mantra “Messi, el millor jugador de la història” no és pronunciat, doncs tampoc passarà res.

Es podrà dir que tot això forma part de com som i com sentim a Catalunya. Que el Barça és la més important institució del país i que no es pot jugar amb segons quins sentiments. Que no hi ha, en fi, altra manera millor de fer-ho. Potser és veritat. Jo, només faltaria, continuaré volent que ho guanyi tot sempre. Visca el Barça!